Victòria

informació obra



Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Nil Cardoner, Mar Ulldemolins, Emma Vilarassau
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
David Bofarull
Ajudant de direcció:
Alícia Gorina
Vestuari:
Berta Riera
So:
Damien Bazin
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Toni Cabré
Direcció:
Òscar Molina
Sinopsi:

Victòria és el nom de la protagonista d’un triangle amorós enmig de la lluita política clandestina en una ciutat atemorida per la dictadura. La necessitat finalment l’obligarà a prendre partit entre les ideologies permeses i les prohibides... Victòria és el darrer text de Pau Miró, una de les veus més destacades del panorama teatral català contemporani.

Pau Miró, finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2016

Max Glaenzel, finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Victòria

10/05/2016

Posar les galtes a tòrcer i afaitar amb navalla

per Andreu Sotorra

Plovia a Barcelona mentre Somreia un Elefant i s'enviaven cartes d'amor a Singapur que llegien les Girafes, els Lleons i els Búfals com si fossin cartes de Jugadors camí de la Victòria. D'aquesta manera, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) diu que tanca el seu lot d'obres que tenen el Raval de Barcelona com a paisatge de fons, un Raval que l'autor coneix bé com a veí que en va ser i que ha inspirat, ara ja mitificada, una part de la seva carrera teatral, no perquè el passat —ni que sigui el passat més recent— fos millor, sinó perquè el passat —per gris que sigui— no es mereix ser oblidat.

«Victòria» parla d'aquest passat que Pau Miró i la seva generació ja no ha viscut ni de rellisquentes. Fa un cert respecte quan se'ls escolta fer referència al temps dels "nostres avis". Però ha calgut que arribessin precisament els néts perquè aquest passat, com una tossuda arrel que ha vegetat durant anys sota terra, acabés esclatant. Ara ja no es tracta de recuperar la Memòria Històrica sinó de refer la memòria, o millor, les memòries anònimes, les que difícilment han tingut veu per poder-se reivindicar. (...)

Afaitar amb navalla té un punt eròtic de thriller, d'angoixa i de conformitat a la vegada. Qui posa les galtes a tòrcer, ha de confiar amb els ulls tancats en la mà que empunya la navalla. I aquesta simbologia subliminal també hi és en el rerefons de «Victòria», de la mateixa manera que es van perfilant totes les ombres —no hi ha gaires clarors a «Victòria»— de cadascun dels personatges que malviuen i sobreviuen com poden entre petites denúncies, miserables xantatges, barroeres conspiracions, maldestres informes del règim, mentides perilloses i una por col·lectiva que sura en l'aire.

«Victòria» és una obra, sobretot, de personatges, que el dramaturg Pau Miró enclaustra, gràcies a una espectacular i enginyosa escenografia de Max Glaenzel, en una mena de capsa de sabates de peu gran —com un diorama gegant que puja i baixa com una atracció de fira— convertit en la barberia de barri, amb els tres típics cadirots articulats que sempre han semblat cadires de condemnats a mort, uns miralls que en algun moment deformen les fesonomies dels personatges com si fossin els miralls del Tibidabo, unes quantes cadires d'espera i un ram de mitja dotzena de cadires de fusta de vell cinema en un racó.

Fora d'aquest diorama, la negror i la immensitat d'un escenari grandiós, un micro, una cadira, un feix de llum, l'ombra de cadascun dels personatges, el tu a tu de l'exmestre d'escola republicà depurat de l'Escola del Mar amb els espectadors o el tu a tu de la vídua de la barberia de «Victòria» —estrella del pròleg i l'epileg— veus narradores que fan de pont entre el present i el passat.

I tot això amb una extrema contenció i delicadesa actoral. Tan extrema, fins i tot a vegades amb un nivell de veu que una Sala Gran reclama obligatòriament més alta, que els espectadors poden pensar durant una bon tros de la primera part —l'obra dura 2h30m amb entreacte— que si el ritme i el tempo no s'acceleren i no porten aviat a algun lloc, la història pot córrer el risc de desinflar-se. És només un temor inicial perquè «Victòria» va creixent a poc a poc de la mateixa manera que ho fan també cadascun dels personatges. La trama fa un planteig que ocupa gairebé tota la primera part i mostra el nus i el desenllaç quan arriba a la segona part. (...)