Situem-nos: Victorina Durán Cebrián va ser una escenògrafa, figurinista i pintora avantguardista alineada amb el surrealisme. Nascuda a Madrid el 12 de desembre del 1899 (a tocar de l'entrada del segle XX), es va exiliar a l'Argentina, a causa de la guerra civil, acompanyant l'actriu Margarida Xirgu el 1937. Allà, Victorina va arribar a dirigir el Teatro Colón i el Cervantes de Buenos Aires. Va morir el 1993, després que a la dècada dels anys vuitanta havia tornat a Madrid. Tenia 94 anys. Entremig, una vida i una trajectòria artística internacional tan intensa com sepultada per la ignorància que el país ha dedicat a la iniciativa femenina de l'últim segle.
Victorina, filla d'una família burgesa i conservadora, de mare ballarina del Teatro Real de Madrid i d'un pare militar, no va obtenir el permís dels pares per dedicar-se a la seva vocació autèntica, la d'actriu. Aquesta negativa va fer que excel·lís en la pintura i la creació artística. A l'Academia de San Fernando, Victorina va coincidir amb el jove Salvador Dalí, va poder treballar ja com a escenògrafa amb Margarida Xirgu i Federico García Lorca i va ser una veu rebel i feminista avançada a l'època que només la Dictadura, primer la de Primo de Rivera i després la franquista, van provar de trencar.
A partir d'aquí, un cop situats pel que fa al personatge, els espectadors poden entrar en el món lúdic, fantasiós, poètic, musical i imaginari que recrea les inquietuds artístiques i creatives de Victorina. En un espai escenogràfic que, sense que sembli pejoratiu, es podria qualificar com «el Rastro de Victorina», els espetadors s'hi troben ja, quan entren, amb un personatge que després sabran que és un querubí que quan rep la visita de l'ànima en pena —gens en pena sinó molt alegre, per cert— de la Victorina, es veu obligat a fer tots els papers de l'auca, segons els records i la memòria que la Victorina rescata del fons del temps.
«Victorina» és un espectacle que es podria qualificar de musical —hi ha una dotzena de peces musicals que interpreten tant l'actriu Sílvia Marsó (Victorina) com Gracia Fernández (querubí), sempre amb una permanent banda sonora dels dos músics en directe, un d'ells, Gustavo Llull, compositor i arranjador. Però «Victorina» és també un espectacle de circ, de gestualitat, de moviment, de mímica, de clown... que, amb gairebé dues hores, passa de la il·lusió de la jove Victorina, de la seva relació familiar, de la seva relació amb altres col·lectius feministes, fins a la seva implicació en el moviment de l'eufòria artística dels anys vint i trenta del segle XX, i fins a la fatalitat de ser una víctima més de la guerra civil que l'obliga a fugir d'Espanya. I sempre, amb l'imaginari dels objectes del «Rastro» que en alguns moments, maletes, cadires de braços, baguls, el cap de l'ós, paraigues, ventalls, barrets, molts barrets, agafen vida.
Emmig d'una trama que no vol ser en cap moment biogràfica sinó que s'obre com un mirall de moltes cares d'un temps i d'un país, van apareixent personatges cèlebres de les arts i les lletres, sobretot com en el primer quart del segle XX, amb Ramón María del Valle-Inclán (caracterització amb barba blanca i ulleres de Gracia Fernández), o moments poètics que són una petita troballa com la de l'assassinat de Federico García Lorca que porta al «Romancero de la luna, luna»... i només amb un plat que s'esmicola.
El muntatge també serveix per recordar el moviment de les dones de diferents disciplines artístiques anomenades «Las Sinsombrero», un col·lectiu de dones de la Generació del 27 que va provocar l'stablishment a la Puerta del Sol traient-se el barret davant la gent del carrer, acompanyades, esclar, de dos provocadors com Dalí i García Lorca. Tampoc no han canviat tant les coses. On abans dèiem “barrets” ara podríem dir “parelles gais o lesbianes”, que en molts casos continuen sent maltractades per intolerants que donen la raó a aquella sentència que diu que la mala herba no mor mai.
Les actrius Sílvia Marsó i Gracia Fernández fan un duo que s'acobla a la perfecció. No hi ha, com tantes vegades passa, el perill que una trepitgi l'altra. Cadascuna té la seva funció i resol el seu personatge i les seves caracteritzacions fent ús de la diversitat de recursos i registres escènics que ja he esmentat abans. Fan, en certa manera, de dona orquestra, potser per identificar-se encara més amb algunes de les protagonistes que subtilment, l'espectacle vol homenatjar, des de la mateixa protagonista, l'escenògrafa Victorina, a la pintora Àngeles Santos, l'escriptora i il·lustradora María Zambrano, l'escriptora Rosa Chacel o l'escriptora Elena Fortún, pseudònim d'Encarnación Aragoneses de Urquijo. Tot un «Rastro» de celebritats femenines que la dramaturga Eva Hibernia (Logroño, 1973) i la companyia La Barni treuen de l'oblit agafant-se de bracet amb l'escenògrafa Victorina. (...)
