Grans aplaudiments i el públic dempeus
delirant, va ser la resposta a un espectacle en el qual la gran Sara Baras ret
homenatge a sis mestres del flamenc que fa anys ens van deixar: els bailaores Antonio Gades i Carmen Amaya;
els guitarristes Moraíto i Paco de Lucia i els cantaores Camarón de la Isla i Enrique Morente.
En el seu últim muntatge l’artista ha deixat
de banda l’escenificació de dones i fets històrics com Juana la boja (2000), Mariana
Pineda (2002), Carmen (2007) i La Pepa (2012), així com
mitològics, com és Medusa (2014), per
tornar a un contingut que es podria denominar com concert-flamenc, només que a Voces la directora i coreògrafa ha
incorporat un fil argumental, una petita dramatúrgia que serveix per lligar els
quadros i pals flamencs amb les veus i reflexions que fan els genis desapareguts
sobre el seu art.
De totes
maneres, Voces està muntat més com un
vistós espectacle que com un concert, si
bé l'essència del flamenc és el que emergeix i dóna
notabilitat a l’obra.
Abans d’alçar-se el teló, s'escolta la càlida
veu, en off, de Carlos
Herrera que presenta el muntatge. Tot seguit transcorren onze quadros a base de
diversos pals del flamenc com bulerias, seguidillas,
taranta, tientos,
soleá,
bulerías
i farruca,
sent aquesta interpretada per una immesurable Sara Baras,
responsable de provocar la primera exaltació que es van anar succeint al llarg
de la funció.
Sara
Baras és una impressionant bailaora que
arriba a aquest espectacle amb gran maduresa física i sense haver perdut
terreny quant a la tècnica i interpretació.
Hàbil amb
fer volar i crear boniques imatges amb la faldilla; elegant i harmoniosa en el
braceig; temperamental i amb foc als
peus en un zapateado d’infart, Sara
Baras dóna una lliçó de mestria alhora de generositat per estat durant quasi
tota la funció dalt l’escenari.
Un altre
nom que brilla és el de José Serrano, l’artista convidat i autor coreogràfic de
les seves interpretacions, que a més a més de ballar al costat de Baras i dels
cinc correctes bailaores que
completen la companyia, va fer unes interpretacions en solitari també d’altíssim
nivell, com per exemple, va demostrar en l’execució d’una immensa soleá.
Un punt i
a part es mereixen els músics, tant en la composició, com és el cas de Keko
Baldomero, com en la interpretació de ritmes flamencs a través de la guitarra,
del cante i de la percussió. Uns
artistes excel·lents que donen solidesa, rigor i qualitat a un espectacle recomanat
per a addictes, o no, del flamenc.
