“Aquest llibre no tracte d’herois... Ni tampoc de gestes, territoris, ni de res que tingui a veure amb la glòria, l’honor, el poder , la majestat, el domini o la força ... I sobretot, el que no m’interessa , és la poesia. El meu tema és la guerra, i el dolor de la guerra. La poesia es troba en el dolor . Aquestes elegies, de cap manera poden servir de consol per a la present generació. Tot el que un poeta pot fer avui, és alertar “.I en aquest cas concret, la senyal d’alerta l’havia enviat el soldat Wilfred Owen mitjançant uns “Poemes de guerra (The War Poems)” que es van publicar l’any 1920, quan la guerra havia fet ja d’ell mateix un jove cadàver de vint-i-cinc anys. La publicació d’aquests poemes va aconseguir que, des de llavors, Owen hagi estat considerat sovint com el millor poeta sorgit de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial; unes trinxeres que, com la resta d’horrors relacionats amb la gran massacre bèl·lica, va saber descriure amb aquell punyent dolor al qual ell mateix es referia en el prefaci del poemari.
Evidentment, i com assenyalava Owen, qui busqués gestes heroiques- ara, m’han vingut de cop al cap els tres molt veterans soldats de l’espectacle de La Zaranda “La batalla de los ausentes”, entossudits en enaltir oblidats camps de batalla -, no podia sentir davant d’aquests poemes altra cosa que el menyspreu del patriota que en nom de la pàtria menysprea alhora un xic massa la vida humana. Però aquest no va ser mai el cas del gran Benjamin Britten, el magistral compositor britànic que – d’altra banda- va fer quelcom tan veritablement patriòtic com ara recuperar l’òpera anglesa de la insignificància en la qual havia caigut, i tornar-li a atorgar aquell esplendor del qual no gaudia des del temps de Purcell i Händel. I ho va fer assumint en les seves partitures el legat coral i fins i tot en gran mesura l’herència de la música popular i el folklore anglès, incorporant aquests elements a un simfonisme sovint agosarat malgrat que en ell s’hi puguin reconèixer sempre les arrels tradicionals, i abordant també sovint en els llibrets que acompanyaven aquestes partitures aquella marginalitat social o sexual que l’esfera més classista de la societat britànica seguia condemnant. Només cal pensar en obres mestres com ara “Peter Grimes”, “Billy Budd” , “Death in Venice” o “The Turn of the Screw” , per adonar-se’n de fins a quin punt resulta latentment transgressora l’obra de Britten , convertit paradoxalment en el més emblemàtic compositor d’una Anglaterra que , fent us del codi penal vigent llavors , l’hagués pogut portar perfectament a la presó per la seva condició de ben notori homosexual , en una època en la qual l’homosexualitat seguia sent considerada tot un delicte al país de Sa Majestat la Reina Elizabeth II. I per cert que, si hagués sobreviscut al camp de batalla, potser el mateix Owen hagués corregut el perill de patir un destí semblant al que havia patit dècades abans Oscar Wilde.
Tornant a Elizabeth II: quan Britten va rebre l’encàrrec de composar una òpera que formés part del programa artístic destinat a celebrar la coronació de l’encara ara reina d’Anglaterra, el resultat va ser la gloriosa “Gloriana”, una obra que retratava a l’homònima antecessora de la reina actual, la cèlebre Elizabeth I, tot mostrant-la com una dona envellida, angoixada pel pas del temps, i perdudament enamorada d’aquell jove favorit – el comte d’Essex- que va acabar sent executat per traïdor. Certament, allò era quelcom ben diferent al que es pot esperar d’un encàrrec d’aquesta mena. I tot i que de cap manera arribés a provocar el rebuig que “Gloriana” havia provocat entre els mes alts estaments de la societat britànica, tampoc es pot dir que aquest altre encàrrec que va donar lloc a l’impressionant “War Requiem”, s’ajustés massa als requisits que s’esperen d’una partitura d’aquesta mena. Una partitura que va néixer per acompanyar l’any 1962 la cerimònia de sacralització de la nova catedral de Coventry, aixecada just al costat de les desoladores i alhora majestuoses ruïnes de l’antiga catedral gòtica que havia estat destruïda el 1940 per un bombardeig de la Luffwaffe. Britten no va dubtar en cap moment que un rèquiem d’aquesta mena , un oratori carregat alhora de significació religiosa, no podia ni volia prescindir ni del llatí ni d’aquells elements que cal esperar en una Missa per a Difunts. Però alhora, i fent us de la llibertat creativa que li atorgava l’encàrrec, Britten va voler que el plor pels difunts es fongués amb l’antibel·licisme d’uns poemes amb els quals un objector de consciència com ara ell mateix, no podia fer altra cosa que identificar-se per complert.
Certament: l’estremidor, colpidor i majestuós oratori , no va ser en cap moment concebut per Britten com una obra susceptible d’adoptar un format teatral operístic. Però alhora, el dramatisme del tema i la magistral teatralitat que Britten va saber sempre transmetre als seus treballs operístics, fan que l’oratori sigui també una obra capaç de ser dramatitzada sense forçar la seva estructura original. I aquesta és l’opció que pren l’esplèndid espectacle estrenat ara fa tres anys a l’English National Opera que dirigeix escènicament Daniel Kramer , tot recolzant-se en el més que notable apartat videogràfic i escenogràfic que Wolfgang Tillmans ha dissenyat per a la producció. Una producció que arrenca mostrant imatges d’aquelles trinxeres i aquells cadàvers convertits per Owen en carn de poema. I també, d’ aquells cossos que van sobreviure al desastre, però que van quedar marcats per l’amputació , o pel rostre desfigurat fins al punt en el qual el rostre esdevé quelcom irreconeixible. Les imatges estan encara , en aquest primer tram del muntatge, del tot vinculades al moment en el qual van néixer els poemes d’Owen. Però al llarg de l’oratori, prenen de vegades un caràcter més genèric, incloent inesperades però gairebé sempre oportunes connexions amb combats contemporanis que no transiten necessàriament pel camp de batalla. I sí, és cert: com passa sempre en un patchwork visual d’imatges d’aquesta mena, potser alguna d’elles et pot semblar un xic forçada o fins i tot , susceptible de ser descartada. Però el conjunt mostra una reeixida coherència, i sap acoblar-se admirablement amb l’emotivitat que transmet aquesta sensacional obra, que al Liceu assoleix del tot la requerida intensitat musical gràcies a la magnífica direcció orquestral de Josep Pons , i a la memorable intensitat vocal aportada tant pel Cor del Gran Teatre, com pel Cor Infantil VEUS de Granollers. Kramer mou acuradament aquestes masses corals que a l’escenari, han de saber també com transformar-se en imatge d’un dolorós sentiment col·lectiu. I situa al front d’elles tres excel·lents veus que reprodueixen la simbòlica exigència d’origen geogràfic requerida per Britten quan va estrenar l’obra: aquí , en aquestes trinxeres ofegades pel fang en les quals els cadàvers no són altra cosa que cadàvers sigui d’on sigui l’uniforme que vesteixen, ens hi trobem un tenor britànic ( Mark Padmore), un baríton alemany ( Matthias Goerne) i una soprano russa ( Tatiana Pavlovskaya). Tots tres acabaran plorant per igual els seus morts, davant la tomba oberta d’un soldat que no pot ser mai un soldat desconegut com aquells als qual els exercits victoriosos acostumen a retre homenatge amb una flama eterna. Els soldats desconeguts, s’acaben convertint en símbols d’aquell heroisme i d’aquella mena de gestes de les quals Owen, no en volia saber res. Per contra, la dramatúrgia de Kramer ens situa davant la tomba d’un soldat al qual ploren tant la seva vídua, com aquest fill seu també simbòlicament anacrònic que sembla buscar en una tablet l’amagatall en el qual poder ocultar el seu dolor. I aquest dolor, i el dolor evocat pels poemes d’Owen , i el dolor transmès per tan colossal partitura, es fan del tot tangibles i demanen la comunió col·lectiva, quan els llums del Liceu comencen a brillar en un esplèndid moment del tram final de l’espectacle que visualitza molt bé l’emoció continguda en aquesta proposta.
