Washington

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Benvingudes al càsting pel paper de Grace, la protagonista de la no-pel·lícula Washington de Lars von Trier. Després de Dogville (2003) i Manderlay (2005), Washington havia de cloure el tríptic de Von Trier sobre la debilitat humana, però mai va passar de ser un esborrany. La pel·lícula existeix tan sols com a possibilitat, com a potència. 

Dirigit per Matías Daporta, aquest procés de selecció és, en si mateix, el format de l’espectacle que l’artista gallec presenta al TNT. En Matías ha obert convocatòria i coneixerà les actrius al mateix temps que nosaltres. Durant el càsting, les participants llegiran escenes d’una història inventada, una de les mil que la pel·lícula hagués pogut explicar. Fragments de línies temàtiques sense context que activaran la nostra imaginació per construir la resta. 

Més enllà del guió, la proposta que es presenta al TNT enllaça en aquest sentit amb allò que interessava a Von Trier dels mecanismes de la ficció: qüestionar un sistema que dibuixa els límits d’allò que és real i normatiu amb un retolador massa gruixut. Les seves pel·lícules vehiculen preguntes sobre què pot ser ‘veritat’ tant davant com darrere de la càmera – i què no. I què entenem per bogeria i què no, i qui ho determina.

Deia Donna Haraway que la llibertat rau en la construcció de la consciència, mitjançant la imaginació, dels sistemes d’opressió i de les possibilitats per desconstruir-los. Defugint la necessitat d’oferir-nos una mentida per creure’ns-la, el càsting ‘real’ de Matías Daporta esdevé un dispositiu que ens convida a relacionar-nos amb el sentit de possibilitat infinita de Washington: la pel·lícula que no va ser, i totes les que podria ser. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Washington

08/10/2022

Robar instants vitals dels altres

per Jordi Bordes

Un càsting és dels instants més tensos per a les actrius que apiren a protagonitzar un film. El públic n'assisteix a un i, abans, rep les mínimes nocions del Dogma: Lars bon Trier preparava una tercera part de Dogville I Manderley . Ara el director Matías Daporta ha assumit el repte de muntar-ho, seguint les directrius que s'havia imposat el director danés. 

Al càsting, regust a Dogville, certament. En comptes de pintar les estances al terra d'un escenari s'han gastat el pressupost escrivint el títol amb lletres de motllo al centre de l'estança. Del càsting, la constatació que les actrius de cine no projecten la veu (el micròfon girafa tampoc reprodueix el so). Els hi fan fer una escena similar: Entrar a un despatx on hi ha tres portes imaginàries tancades, abans no s'entra.

En realitat, són tres personatges diferents. No n'hi ha una millor o pitjor, si no tres maneres de mirar la protagonista per a tres adaptacions diferents. El càsting, en realitat, és per al director que haurà de triar quin matís de personatge vol donar a la protagonista. Com les làmines que havien de comentar. O com les patates que havien de pelar, o fregar el terra amb les mans, o cosir la vora de la mare superiora del convent es mostren diferents maneres d'humiliar a una persona vulnerable. Fins que s'hi revolta, segons s'insinua en alguna escena.

Teatralment és un exercici estrany perquè per una banda sents l'empatia perquè triomfi la candidata actuant i per una altra hi ha la sensació de ser jurat sense vot. La veritat és que algunes actrius van preferir posar-s'hi d'esquenes per no posar-se més nervioses. És una sensació de voyer com a Kultur (en un teòric rodatge d'un càsting porno), com si ser-hi fereix l'instant vital d'una tercera persona.