We love Arabs

informació obra



Intèrprets:
Adi Boutrous, Mourad Bouayad, Hillel Kogan
Composició musical:
Kazem Alsaher, Wolfgang Amadeus Mozart
Il·luminació:
Amir Castro
Autor:
Miquel G. Font
Direcció:
Miquel G. Font
Sinopsi:

Tants anys després de l'inici d'un conflicte que sembla no tenir fi, hi ha una manera nova de parlar de l'enfrontament entre els àrabs i els israelians? Com a mínim, hi ha una manera de fer-ho que sigui capaç de dibuixar somriures i esborrar fronteres. L'ha trobada Hillel Kogan, que compareix davant els espectadors amb l'actitud d'un professor a punt d'il•luminar les ments dels seus alumnes. Aquest creador rendit a l'autocomplaença i víctima de les actituds més colonialistes i paternalistes dibuixarà el retrat paròdic d'un artista pretesament progressista que necessita la complicitat d'un ballarí àrab per recrear en escena el conflicte que viuen els seus pobles. I mentre interpreten una coreografia d'esperit kitsch, tots dos s'encarregaran de disseccionar comportaments i de llançar una mirada tan divertida com demolidora sobre la realitat de les relacions entre dues comunitats massa temps enfrontades.

Ballarí, intèrpret, actor, dramaturg... Hillel Kogan té moltes cares, però és especialment conegut per haver estat del 2005 al 2016, l'assistent d'assajos del famosíssim Ohad Naharin a la mundialment coneguda Batsheva Dance Company de Tel Aviv. El 2015 va ser nomenat director artístic del festival de dansa israelià Curtain Up (Haramat Masach, en hebreu).

Amb Kogan, el també israelià Adi Boutrous, que ha treballat amb coreògrafs del seu país com Iris Erez, Dana Ruttenberg, Shlomi Twizer, Edmond Rousseau i Bosmat Nussan. A més de crear les seves pròpies peces per a l'escena israeliana de dansa independent, col•labora com a ballarí amb Hillel Kogan des del 2013.

Finalista en la categoria de coreografia (Hillel Kogan) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: We love Arabs

10/07/2017

Reflexió amb humor

per Montse Otzet

El coreògraf israelià Hillell Kogan, en la seva obra We love arabs, ens parla sobre el llarg conflicte que enfronta israelians i àrabs i ho fa des de la ironia i el sentit de l’humor, presentant una peça de petit format molt ben estructurada, despullada d’artefactes i recursos escènics, i que es recolzar només amb el moviment i una bona i generosa metralla de paraules.

L’obra és dansa dins la dansa, és a dir, Kogan manté el rol de coreògraf israelià que busca un ballarí àrab per assajar una peça sobre l’espai comú i la identitat . Un treball que es té previst representar al desert al llarg de tres dies davant un públic instal·lat en tendes de campanya.

Abans d’iniciar l’assaig amb el company àrab, Kogan, sol a escena, fa llargues reflexions sobre la importància de l’espai: “sento que, a qualsevol lloc on siguem, l’espai defineix absolutament com ens hem de moure”. A partir d’aquesta reflexió i amb un castellà admirable, el coreògraf, dramaturg i ex col·laborador d’Ohad Naharin, dispara una enginyosa elocució sobre la relació entre el cos i l’espai així com de la necessitat d’una presència àrab, reclam que se soluciona ràpidament amb l’aparició d’ Adi Boutrous.

Amb un fi sentit de l’humor, Kogan va trenant un discurs gestual i vocal que delibera i parodia  tòpics i creences absurdes que té la humanitat sobre el món àrab i israelià. I ho fa davant d’un Adi Boutrous que l’escolta, mut i impassible,  i el segueix en les exigents i extravagants instruccions coreogràfiques.  La contraposició de caràcters entre l’exaltat i efusiu Kogan i  l’impertorbable i tranquil Boutrous és un dels molts encerts del muntatge, d’una proposta que afegeix una segona i eloqüent lectura al contingut:  evidenciar la presència de coreògrafs l’obsessió creativa dels quals ratlla el deliri.