We love Arabs

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Adi Boutrous, Mourad Bouayad, Hillel Kogan
Composició musical:
Kazem Alsaher, Wolfgang Amadeus Mozart
Il·luminació:
Amir Castro
Autoria:
Miquel G. Font
Direcció:
Miquel G. Font
Sinopsi:

Tants anys després de l'inici d'un conflicte que sembla no tenir fi, hi ha una manera nova de parlar de l'enfrontament entre els àrabs i els israelians? Com a mínim, hi ha una manera de fer-ho que sigui capaç de dibuixar somriures i esborrar fronteres. L'ha trobada Hillel Kogan, que compareix davant els espectadors amb l'actitud d'un professor a punt d'il•luminar les ments dels seus alumnes. Aquest creador rendit a l'autocomplaença i víctima de les actituds més colonialistes i paternalistes dibuixarà el retrat paròdic d'un artista pretesament progressista que necessita la complicitat d'un ballarí àrab per recrear en escena el conflicte que viuen els seus pobles. I mentre interpreten una coreografia d'esperit kitsch, tots dos s'encarregaran de disseccionar comportaments i de llançar una mirada tan divertida com demolidora sobre la realitat de les relacions entre dues comunitats massa temps enfrontades.

Ballarí, intèrpret, actor, dramaturg... Hillel Kogan té moltes cares, però és especialment conegut per haver estat del 2005 al 2016, l'assistent d'assajos del famosíssim Ohad Naharin a la mundialment coneguda Batsheva Dance Company de Tel Aviv. El 2015 va ser nomenat director artístic del festival de dansa israelià Curtain Up (Haramat Masach, en hebreu).

Amb Kogan, el també israelià Adi Boutrous, que ha treballat amb coreògrafs del seu país com Iris Erez, Dana Ruttenberg, Shlomi Twizer, Edmond Rousseau i Bosmat Nussan. A més de crear les seves pròpies peces per a l'escena israeliana de dansa independent, col•labora com a ballarí amb Hillel Kogan des del 2013.

Finalista en la categoria de coreografia (Hillel Kogan) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: We love Arabs

11/07/2017

Demolidora autocrítica

per Elisa Díez

Que poco acostumbrados estamos a la autocrítica y la mayor parte de las veces que se producen queda reflejada de una manera pomposa, que es como pensar que no sabemos para qué se ha llevado a cabo. Hillel Kogan no sólo se atreve a criticar la denominada ‘Alianza de Civilizaciones’, la mirada hacia el otro, el ser diferente, sino que ataca los cimientos de la danza, en una especie de ‘postureo’ simbólico del artista versus su arte.

Los espectadores realmente asistimos a lo que sería un ensayo, el inicio de la preparación de un supuesto espectáculo que se representará próximamente en un lugar del desierto, en un festival creado para la ocasión, una especie de maratón creativo de tres días de duración. Y, aunque a ‘su protagonista’ no sea amigo del texto en los montajes de danza, sino de expresar sentimientos, emociones y vida a través del cuerpo, nuestra experiencia como espectadores es haber asistido a una conferencia sobre y con danza, pero sobre todo con mucho humor.

Un judío y árabe, que no musulmán, son los protagonista de esta unión que no hay muro que los separe. Un intento por destruir los símbolos del conflicto y de ir más allá. Una crítica, desde el humor, de cómo la tolerancia no siempre se resuelve en el respecto al otro. Cómo desde una idea propia de cómo mover el cuerpo para describirse es todo un conflicto dependiendo de los ojos con los que se mire.

(...)