Werther. Dir: Willy Decker

informació obra



Escenografia:
Wolfgang Gussmann
Vestuari:
Wolfgang Gussmann
Il·luminació:
Joachim Klein
Producció:
Oper Frankfurt
Músics:
Orquestra Simfònica Gran Teatre del Liceu, Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers
Autor:
Jules Massenet
Intèrprets:
Piotr Beczala / Josep Bros, Étienne Dupuis / Joan Martín-Royo, Stefano Palatchi, Antoni Comas, Marc Canturri, Anna Caterina Antonacci / Nora Gubisch, Elena Sancho-Péreg / Sonia de Munck, Stefano Palatchi
Companyia:
Ballet Nacional Sodre - Uruguay
Coreografia:
Enrique Martínez (✝ 1998)
Sinopsi:

Wetzlar, Alemanya. Werther està enamorat de Charlotte, però és un amor impossible, perquè ja està promesa amb un altre home. Després del matrimoni, Charlotte l'aparta del seu costat. La desesperació per aquest amor impossible porta Werther a suïcidar-se i acaba morint a les mans de la seva estimada.

Basant-se en la novel·la de Goethe, Massenet ens presenta fidelment el personatge romàntic que personifica la malenconia per causa d’un amor impossible.

El muntatge de Willy Decker ha estat un èxit en diversos teatres i se situa en un expressionisme romàntic amb contrastos de color i formes impossibles que acompanyen les diferents situacions anímiques de l’obra.

Crítica: Werther. Dir: Willy Decker

19/01/2017

Amb una veu com la de Piotr Beczala i un muntatge com el de Willy Decker, el romanticisme de Werther està en les millors mans

per Ramon Oliver

Ja sabeu que, segons una vella superstició, vestir de groc a l’escenari és quelcom que pot portar mala sort. Però quan de Werther es tracta, si es vol seguir les indicacions que marca Goethe a l’hora d’explicar com vesteix el protagonista de la seva cèlebre novel·la epistolar amb trets marcadament autobiogràfics, no queda altra que recórrer al groc. De fet, tanta va ser l’influencia al seu moment d’aquesta obra publicada el 1774 i convertida amb el temps en un text fundacional  d’aquell moviment romàntic destinat a sacsejar l’Europa del segle XIX, que  vestir armilles grogues com les que gasta Werther es va acabar posant tant de moda  com engegar-se un tret al cap per amor, seguint també en aquest sentit el seu mateix exemple. Això, per a que veieu com en pot resultar de perillós anar a la moda en segons quines ocasions.

La veritat és que Goethe , en el seu text, limita el groc a l’armilla del personatge. Però Willy Decker,  el director d’aquest magnífic muntatge amb el qual el Liceu ha començat l’any tan bé com va acabar l’any anterior (  les notes d’ “Elektra” encara ressonen al meu cap), ha optat per generalitzar. I per fer del groc el color distintiu no solsament de la roba, sinó també  del món mental de Werther.  Goethe ( que de fet, anys més tard va acabar escrivint tot un tractat sobre la psicologia dels colors en el qual identificava el groc amb la bellesa i la puresa) ens diu també que Goethe portava un frac blau. Però Decker prefereix reservar el blau per definir el món de Charlotte, l’amor impossible de Werther; la dona encadenada al món d’una burgesia rural que mai no podria entendre que la passió, s’imposés al compromís de la paraula atorgada. Charlotte  es va comprometre a casar-se amb Albert , li va donar la seva paraula a la mare quan aquesta estava a punt de morir. I això, cal situar-ho per damunt dels afectes reals, encara que complir aquesta paraula impliqui la desgràcia de dues persones. Í aquí és on entra en joc la biografia personal del mateix Goethe: també ell va tenir la seva pròpia Charlotte, compromesa amb un tal Ketzner pel qual l’escriptor sentia una ben sincera amistat; una amistat que es va refredar notablement un cop publicada aquesta novel·la convertida d’immediat en tot un “best seller”.

Partint d’aquesta dualitat de colors que de vegades semblen conviure però que no deixen d’estar mai en el fons radicalment enfrontats, Decker s’apropa a l’estupenda òpera que Massenet va composar a les acaballes d’aquell segle que havia sigut tan romàntic situant l’acció en un escenari inclinat dividit també en dos espais. A la part superior, i dibuixant una corba planetària, hi trobem el paisatge mental d’un Werther que se’ns presenta pistola en mà ja des de la seva primera aparició. Werther es mostra així com a premonició del que l’espera al final de l’obra, situat al llindar de l’abisme que dibuixa aquesta línia corba de l’horitzó. Per contra, a Charlotte ens la trobem situada al pla inferior, el més proper ( per alguna cosa serà) a l’espectador; un interior burgès i blau en el qual ocupa un lloc preferent el retrat de la mare morta. I és notable, el partit que Decker li sap treure a aquest retrat estimat que simbolitza alhora la condemna de Charlotte. La presencia d’aquesta imatge, visualitza alhora la força de la promesa feta per la noia a la seva mare i el seu propi destí. Més endavant, quan Albert torna d’un viatge i fa la seva primera aparició a l’obra, el mateix retrat es transforma en el retrat de la pròpia Charlotte.: el destí marcat que ha de seguir la noia, és el d’acabar ocupant la mateixa posició que va ocupar la mare morta ; quelcom que, d’altra banda ja està fent , tenint cura de la seva colla de germans. Parlant de germans: en el muntatge de Decker, també la germana de Charlotte sap com marcar-li el terreny a la noia, quan li dirigeix unes paraules de subtil reprovació mirant a Werther enlloc de mirar-la a ella. També aquesta germana, gràcies a la direcció escènica, li està recordant a Charlotte que el seu lloc no pot canviar per la presencia de l’estrany que s’ha escolat a la seva vida .Decker fica alhora  en aquest espai irreal però ben definitori unes casetes i una església a dos mides diferents; uns elements que semblen de joguina i dibuixen un paisatge aparentment amable. Però per a Werther, aquesta amabilitat aparent no és cap joc; no és altra cosa que una mena de presó, el decorat que acull una condemna inassumible sense més escapatòria que la mort. I així ens ho transmet amb tota intensitat  la sensacional interpretació que ens ofereix del personatge el tenor Piotr Beczala; el seu “Pourqui me reveiller?” amb bis inclòs, suposa el cim vocal d’una representació memorable. Després d’això, no resta més que la mort que arriba al ben mig d’una gran nevada carregada de força simbòlica. Però ni la neu impedeix que l’orquestra poderosament dirigida per Alain Antinoglu continuï omplint el Liceu d’intenses i melancòliques vibracions romàntiques.