Ja sabeu que, segons una vella superstició, vestir de groc a l’escenari
és quelcom que pot portar mala sort. Però quan de Werther es tracta, si es vol
seguir les indicacions que marca Goethe a l’hora d’explicar com vesteix el
protagonista de la seva cèlebre novel·la epistolar amb trets marcadament
autobiogràfics, no queda altra que recórrer al groc. De fet, tanta va ser
l’influencia al seu moment d’aquesta obra publicada el 1774 i convertida amb el
temps en un text fundacional d’aquell
moviment romàntic destinat a sacsejar l’Europa del segle XIX, que vestir armilles grogues com les que gasta
Werther es va acabar posant tant de moda com engegar-se un tret al cap per amor,
seguint també en aquest sentit el seu mateix exemple. Això, per a que veieu com
en pot resultar de perillós anar a la moda en segons quines ocasions.
La veritat és que Goethe , en el seu text,
limita el groc a l’armilla del personatge. Però Willy Decker, el director d’aquest magnífic muntatge amb el
qual el Liceu ha començat l’any tan bé com va acabar l’any anterior ( les notes d’ “Elektra” encara ressonen al meu
cap), ha optat per generalitzar. I per fer del groc el color distintiu no
solsament de la roba, sinó també del món
mental de Werther. Goethe ( que de fet,
anys més tard va acabar escrivint tot un tractat sobre la psicologia dels
colors en el qual identificava el groc amb la bellesa i la puresa) ens diu
també que Goethe portava un frac blau. Però Decker prefereix reservar el blau
per definir el món de Charlotte, l’amor impossible de Werther; la dona
encadenada al món d’una burgesia rural que mai no podria entendre que la
passió, s’imposés al compromís de la paraula atorgada. Charlotte es va comprometre a casar-se amb Albert , li
va donar la seva paraula a la mare quan aquesta estava a punt de morir. I això,
cal situar-ho per damunt dels afectes reals, encara que complir aquesta paraula
impliqui la desgràcia de dues persones. Í aquí és on entra en joc la biografia
personal del mateix Goethe: també ell va tenir la seva pròpia Charlotte,
compromesa amb un tal Ketzner pel qual l’escriptor sentia una ben sincera
amistat; una amistat que es va refredar notablement un cop publicada aquesta
novel·la convertida d’immediat en tot un “best seller”.
Partint d’aquesta dualitat de colors que de vegades
semblen conviure però que no deixen d’estar mai en el fons radicalment
enfrontats, Decker s’apropa a l’estupenda òpera que Massenet va composar a les
acaballes d’aquell segle que havia sigut tan romàntic situant l’acció en un
escenari inclinat dividit també en dos espais. A la part superior, i dibuixant
una corba planetària, hi trobem el paisatge mental d’un Werther que se’ns
presenta pistola en mà ja des de la seva primera aparició. Werther es mostra
així com a premonició del que l’espera al final de l’obra, situat al llindar de
l’abisme que dibuixa aquesta línia corba de l’horitzó. Per contra, a Charlotte
ens la trobem situada al pla inferior, el més proper ( per alguna cosa serà) a
l’espectador; un interior burgès i blau en el qual ocupa un lloc preferent el
retrat de la mare morta. I és notable, el partit que Decker li sap treure a
aquest retrat estimat que simbolitza alhora la condemna de Charlotte. La
presencia d’aquesta imatge, visualitza alhora la força de la promesa feta per
la noia a la seva mare i el seu propi destí. Més endavant, quan Albert torna
d’un viatge i fa la seva primera aparició a l’obra, el mateix retrat es
transforma en el retrat de la pròpia Charlotte.: el destí marcat que ha de
seguir la noia, és el d’acabar ocupant la mateixa posició que va ocupar la mare
morta ; quelcom que, d’altra banda ja està fent , tenint cura de la seva colla
de germans. Parlant de germans: en el muntatge de Decker, també la germana de
Charlotte sap com marcar-li el terreny a la noia, quan li dirigeix unes
paraules de subtil reprovació mirant a Werther enlloc de mirar-la a ella. També
aquesta germana, gràcies a la direcció escènica, li està recordant a Charlotte
que el seu lloc no pot canviar per la presencia de l’estrany que s’ha escolat a
la seva vida .Decker fica alhora en
aquest espai irreal però ben definitori unes casetes i una església a dos mides
diferents; uns elements que semblen de joguina i dibuixen un paisatge
aparentment amable. Però per a Werther, aquesta amabilitat aparent no és cap
joc; no és altra cosa que una mena de presó, el decorat que acull una condemna
inassumible sense més escapatòria que la mort. I així ens ho transmet amb tota
intensitat la sensacional interpretació
que ens ofereix del personatge el tenor Piotr Beczala; el seu “Pourqui me
reveiller?” amb bis inclòs, suposa el cim vocal d’una representació memorable.
Després d’això, no resta més que la mort que arriba al ben mig d’una gran
nevada carregada de força simbòlica. Però ni la neu impedeix que l’orquestra
poderosament dirigida per Alain Antinoglu continuï omplint el Liceu d’intenses
i melancòliques vibracions romàntiques.
