Werther. Dir: Willy Decker

informació obra



Escenografia:
Wolfgang Gussmann
Vestuari:
Wolfgang Gussmann
Il·luminació:
Joachim Klein
Producció:
Oper Frankfurt
Músics:
Orquestra Simfònica Gran Teatre del Liceu, Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers
Autor:
Jules Massenet
Intèrprets:
Piotr Beczala / Josep Bros, Étienne Dupuis / Joan Martín-Royo, Stefano Palatchi, Antoni Comas, Marc Canturri, Anna Caterina Antonacci / Nora Gubisch, Elena Sancho-Péreg / Sonia de Munck, Stefano Palatchi
Companyia:
Ballet Nacional Sodre - Uruguay
Coreografia:
Enrique Martínez (✝ 1998)
Sinopsi:

Wetzlar, Alemanya. Werther està enamorat de Charlotte, però és un amor impossible, perquè ja està promesa amb un altre home. Després del matrimoni, Charlotte l'aparta del seu costat. La desesperació per aquest amor impossible porta Werther a suïcidar-se i acaba morint a les mans de la seva estimada.

Basant-se en la novel·la de Goethe, Massenet ens presenta fidelment el personatge romàntic que personifica la malenconia per causa d’un amor impossible.

El muntatge de Willy Decker ha estat un èxit en diversos teatres i se situa en un expressionisme romàntic amb contrastos de color i formes impossibles que acompanyen les diferents situacions anímiques de l’obra.

Crítica: Werther. Dir: Willy Decker

17/01/2017

Un 'Werther' de primera amb un gran Piotr Beczala

per César López Rosell

Emoció a dojo al Liceu amb el retorn, després de 25 anys d'absència, de 'Werther' i triomf absolut de Piotr Beczala encarnant l'heroi de la hiperromántica òpera de Massenet basada en la cèlebre obra epistolar de Goethe. El tenor polonès va enlluernar diumenge amb una completa i extenuant actuació en la que va exhibir la lluminositat d'un timbre d'exquisit fraseig, impactant emissió i una expressivitat dramàtica de primera. Després de rebre incessants braus, al final de la seva interpretació de la popular ària 'Pourquoi me reveiller?', al cantant no li va quedar altra alternativa que repetir-la, amb el risc que això suposa, entre el deliri de l'abarrotada sala.

"Ets el millor del món!", va cridar un entusiasta fan de l'artista. Beczala, alleujat per haver superat el pes del record de les inoblidables últimes interpretacions del personatge a càrrec del mític Alfredo Kraus, es va mostrar encara més segur en la repetició de la captivadora peça. I és que la seva interpretació, mantenint el tipus de principi a fi sense cedir ni una mica d'intensitat, és de les que quedaran en la memòria del Gran Teatre. El tenor va demostrar que les seves qualitats troben en aquest repertori el terreny abonat per lluir la bellesa i homogeneïtat del seu instrument vocal.

Però si Beczala va destapar el pot de les essències recreant al personatge 'alter ego' de Goethe, no va ser menys notable el resultat del conjunt d'aquesta producció marcada per una elegant, abstracta i minimalista posada en escena de Willy Decker que potencia el traç psicològic dels personatges i obliga els intèrprets a un superior esforç dramàtic. Anna Caterina Antonacci va mostrar la seva categoria donant vida a una Charlotte (l'amor impossible de Werther) d'excel·lent vis dramàtica i administrant bé una ajustada vocalitat, desplegada sense ostentacions però amb impecable estil, com va demostrar en el monòleg de les cartes. Va ser molt aplaudida, igual que l'emergent soprano Elena Sancho Pereg, que va compondre una Sophie (la germana petita i confident de la protagonista) d'altura.

Juan Martín Royo va exhibir el seu excel·lent moment de forma bregant amb el menys grat dels personatges (l'atribolat Albert, exemplar marit de Charlotte) i van mostrar un bon nivell en les seves aparicions Antoni Comas, Marc Canturri i Stefano Palatchi, així com els nens del Cor Amics de la Unió de Granollers. Alain Altinoglu, al capdavant de la formació de la casa, va respondre musicalment al repte d'una partitura de tantes inflexions i d'extraordinària bellesa melòdica, tot i que ha d'ajustar els moments de major volum orquestral per acoblar-se millor amb els cantants.

Capítol apart mereix el treball de Decker. Els paisatges interiors de l'ànima i les pulsions del drama apareixen nítids en la seva simbolista, geomètrica i expressionista escenografia, dotada d'una il·luminació màgica i una subtil utilització dels colors (ocres en els moments d'explosió romàntica o blaus, en els més tenebrosos) a joc amb un suggerent vestuari. Hi ha molts detalls que ajuden a il·lustrar els passatges culminants del drama. Les composicions escèniques situen l'espectador en una atmosfera entre realista i de conte. El moment en què Werther abandona la casa de la seva estimada enmig d'un banquet o el d'Albert i Charlotte, asseguts cada un en el extrem d'aquesta taula per mostrar la distància entre ells, i la resolució del dramàtic últim acte amb el suïcidi de Werther són exemples d'una producció en la qual tot funciona d'allò més bé.