What is the Word

informació obra



Coreografia:
Constanza Brncic
Intèrprets:
Constanza Brncic, Danny Ronaldo
Composició musical:
Morton Feldman
Músics:
John Tilbury
Text:
Samuel Beckett
Ajudant de direcció:
Beatriz González Magadán
So:
Carlos Gómez
Escenografia:
Sara Ojanguren
Il·luminació:
Cube.bz
Vestuari:
Marina Diaz
Producció:
Anabel Labrador
Autoria:
Danny Ronaldo
Sinopsi:

What is the Word és el títol de l'últim poema de Samuel Beckett i la pregunta que recorre aquest espectacle, en el qual la peça musical Triadic Memories, de Morton Feldman és el cos i la llum que cohabiten un mateix espai i temps. Aquesta proposta escènica neix d'un interès molt íntim per la música de Feldman i per l'última composició poètica de Beckett. Des de llocs diferents semblen fer-se preguntes similars. Hi ha en tots dos una preocupació per la paradoxa de l'expressió, per la dificultat de recordar, per la necessitat de silenci, així com per la concepció del temps i de l'escala espacial. La trobada i el diàleg de la coreògrafa Constança Brncic amb aquestes obres provoquen una dansa que busca atreure altres capes de sentit, inscrites en els gestos recordats i oblidats, i que posa en joc la gosadia i el pudor implícits en l'acte de representar.

What is the Word és un projecte de Constança Brncic, ballarina i coreògrafa, llicenciada en Filosofia i especialitzada en Pensament Contemporani. Al llarg de la seva extensa carrera ha col•laborat amb artistes com el pianista Agustí Fernández, el músic Nuno Rebel•lo, el dramaturg Albert Tola, la dramaturga Victoria Szpunberg o el compositor Joan Saura, entre d'altres, i ha ballat amb companyies com Raravis i Malpelo. Des de 2008, col•labora de manera habitual amb l'ajudanta de direcció Beatriz González Magadán i amb l'arquitecta i ballarina Sara Ojanguren.

Finalista en la categoria solo (Constanza Brncic) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: What is the Word

14/07/2017

L'individu al món

per Jordi Sora i Domenjó

Hi ha una dansa que investiga, severa, persistent, profundament contemporània, radical i esforçada a través de la qual es renuncia al principi de categorització. Aposten per oferir una experiència visual i temporal, emmarcada en una reflexió encara més àmplia i que té a veure amb la condició de possibilitat: la de l'existència fugaç. Quan aquesta s'explica a través del llenguatge propi de la dansa, el moviment de l'instant, s'aprofundeix encara amb més intensitat en la idea postmoderna d'individuació: repeticions aleatòries de la mirada. La paradoxa és interessant perquè tot i no ser exclusives de ningú, doncs més aviat pertanyen a les capacitats i aptituds de tota l'espècie, provoquen una fantasia subjectiva, com si fossin patrimoni només de cadascú.

Pots llegir la crítica sencera aquí: