Un
canvi a darrera hora, per motius familiars, de dos intèrprets en les
funcions al Mercat de les Flors posa en evidència la matèria sensible de
"What the body does not remember". Quan vaig veure la
versió fa dos estius, al Festival ImPulsTanz de Viena, després de
la reconstitució total de la companyia amb nous i joves ballarins,
la solidesa i cohesió del grup eren absolutes. El nivell d'exigència
i concentració que es demana en una obra com
aquesta és d'una magnitud incontestable i tots ells estan a
l'alçada, però es troba en falta aquell esperit col·lectiu, una
mena de desè component, que no és la suma dels moviments de
cadascú, sinó una transformació que s'opera quan mires la peça
globalment. D'una banda hi ha la fisicalitat, el teatre gestual, les
provocacions i els contactes corporals que els diversos capítols de la
memòria a què fa referència el títol ens remet, executats
normalment en duos o en petites intervencions grupals. De l'altra hi
ha l'espiritualitat significativa que genera sobre l'espectador el
conjunt i que no dóna com a resultat precisament la calma, perquè
provoca molta inquietud i és font d'incomoditat, però que gràcies
a aquest personatge inexistent i que engloba els moviments de tota la
resta, permet dotar de sentit -cadascú el seu- una obra que quasi
trenta anys després resulta tan provocadora com expliquen les cròniques
del 1987.
Malgrat
tot, veure o visitar de nou per als qui la coneixien "What the
body does not remember" és una necessitat perquè sintetitza
alguns dels principis bàsics de la dansa contemporània: l'escissió
entre sentit i significat, la suma d'expressions artístiques,
la manifestació d'un cos que es mou sense etiquetes, la improvisació i
la notació coreogràfica, la dramatúrgia com a resultat de la
composició sense prèvia elaboració, l'eliminació de l'horitzó
representatiu, el trencament amb l'estètica de la bellesa i moltes
coses més amb les quals podríem bastir una tesi d'allò que
significa el fet artístic, des de la vessant del moviment, en els
nostres temps.
La
sorpresa indescriptible és descobrir que en aquests 30 anys no hem
avançat gaire més...
A l'enllaç, les impressions de la mateixa peça l'estiu de 2013:
