What the body does not remember

informació obra



Escenografia:
Wim Vandekeybus
Intèrprets:
Ricardo Ambrozio, Tanja Marín Friðjónsdóttir, Zebastián Méndez Marín, Aymara Parola, Maria Kolegova, Livia Balazova, Eddie Oroyan, Pavel Mašek, Jorge Jauregui Allue
Composició musical:
Thierry De Mey, Peter Vermeersch
Il·luminació:
Francis Gahide
Producció:
Última Vez, T-Atraco Teatre
Autoria:
Robert Gobern i Joan Valentí
Sinopsi:

El debut sorprenent de Wim Vandekeybus amb la seva companyia Última Vez l’any 1987 va sacsejar el món de la dansa. A Nova York, Vandekeybus i els compositors Thierry de Mey i Peter Vermeersch van rebre el prestigiós Bessie Award per la seva “confrontació brutal entre la dansa i la música: el paisatge combatiu i perillós de What the body does not remember”.

Ara l’espectacle torna a girar mundialment amb uns altres intèrprets, 25 anys després d’haver-se presentat amb un gran èxit al Mercat de les Flors. La coreografia original de Vandekeybus es mou per la perillosa línia que separa l’atracció de la repulsió. De vegades, el resultat és la confrontació, primer entre dos ballarins, després entre dos grups, entre els ballarins i la música (sin coma) i entre els ballarins i un intricat i fascinant joc de línies. Però, sobretot, és una explosió d’agressivitat, por i perill.

Crítica: What the body does not remember

31/01/2015

Memòria de la dansa

per Jordi Sora i Domenjó

Un canvi a darrera hora, per motius familiars, de dos intèrprets en les funcions al Mercat de les Flors posa en evidència la matèria sensible de "What the body does not remember". Quan vaig veure la versió fa dos estius, al Festival ImPulsTanz de Viena, després de la reconstitució total de la companyia amb nous i joves ballarins, la solidesa i cohesió del grup eren absolutes. El nivell d'exigència i concentració que es demana en una obra com aquesta és d'una magnitud incontestable i tots ells estan a l'alçada, però es troba en falta aquell esperit col·lectiu, una mena de desè component, que no és la suma dels moviments de cadascú, sinó una transformació que s'opera quan mires la peça globalment. D'una banda hi ha la fisicalitat, el teatre gestual, les provocacions i els contactes corporals que els diversos capítols de la memòria a què fa referència el títol ens remet, executats normalment en duos o en petites intervencions grupals. De l'altra hi ha l'espiritualitat significativa que genera sobre l'espectador el conjunt i que no dóna com a resultat precisament la calma, perquè provoca molta inquietud i és font d'incomoditat, però que gràcies a aquest personatge inexistent i que engloba els moviments de tota la resta, permet dotar de sentit -cadascú el seu- una obra que quasi trenta anys després resulta tan provocadora com expliquen les cròniques del 1987.

Malgrat tot, veure o visitar de nou per als qui la coneixien "What the body does not remember" és una necessitat perquè sintetitza alguns dels principis bàsics de la dansa contemporània: l'escissió entre sentit i significat, la suma d'expressions artístiques, la manifestació d'un cos que es mou sense etiquetes, la improvisació i la notació coreogràfica, la dramatúrgia com a resultat de la composició sense prèvia elaboració, l'eliminació de l'horitzó representatiu, el trencament amb l'estètica de la bellesa i moltes coses més amb les quals podríem bastir una tesi d'allò que significa el fet artístic, des de la vessant del moviment, en els nostres temps.

La sorpresa indescriptible és descobrir que en aquests 30 anys no hem avançat gaire més...

A l'enllaç, les impressions de la mateixa peça l'estiu de 2013: