Sorprenent i colpidor.
El fet que una coreografia que vàrem veure fa 28 anys al Mercat de les Flors i
que encara avui en dia ens atrapi quasi al cent per cent, fa pensar que ens trobem davant d’un muntatge
que s’ha convertit en referència de la dansa contemporània europea i que el seu creador, el belga Wim Vandekeybus, s’ha consolidat com un dels més venerats pel
seu llenguatge desafiant i contundent.
Un discurs que en el transcurs dels anys s’ha encaminat i dilatat cap a
mostrar estats d’agressivitat, ansietat, maldat i angoixa, entre altres. Però, en What the
body does not remember, que data del 1987, aquest contingut, si bé ja es percep, encara no té l’alt
voltatge d’estats violents de les obres posteriors i també vistes a Barcelona, com: Nieuwzwart, In spite of wishing
and waitin, Blush, o Spiegel, coreografia aquesta última que
contenia fragments de la coreografia que ens ocupa ara.
Podríem dir que What the body does not remember està estructurada en petites peces
coreogràfiques, seccions de moviments que expressen un discurs corporal i
emocional allunyat de transmetre una al.locució excessivament conceptual. Un
ventall de sentiments emmarcats en diàlegs que avancen a través de gestos
esquerps i alhora porosos i respirats. Una construcció que tanca el cercle en
una mateixa imatge: unes línies de llum projectades al linòleum i semblants a
un pentagrama, condueixen les pulsions d’uns cossos que es rebolquen i convulsionen,
que tracten el terra com si fos l’espai. De tots aquest fragments els que
prenen més rellevància són els citats i els protagonitzats per tres parelles,
tres homes i tres dones que s’abracen i es rebutgen mitjançant uns moviments
tant tendres com repulsius.
Si bé la música original de Thierry De Mey i de
Peter Vermeersch és un plat fort del muntatge, que emfatitza l’ambient i és una
simbiosi adient entre sons i moviments corporals, un punt i a part són els nou
ballarins, unes imparables turbines aèries, que devoren i penetren l’espai amb
una fisicalitat extrema i un carismàtic saber estar.
