What the body does not remember

Dansa

informació obra


Escenografia:
Wim Vandekeybus
Intèrprets:
Ricardo Ambrozio, Tanja Marín Friðjónsdóttir, Zebastián Méndez Marín, Aymara Parola, Maria Kolegova, Livia Balazova, Eddie Oroyan, Pavel Mašek, Jorge Jauregui Allue
Composició musical:
Thierry De Mey, Peter Vermeersch
Il·luminació:
Francis Gahide
Producció:
Última Vez, T-Atraco Teatre
Autoria:
Robert Gobern i Joan Valentí
Sinopsi:

El debut sorprenent de Wim Vandekeybus amb la seva companyia Última Vez l’any 1987 va sacsejar el món de la dansa. A Nova York, Vandekeybus i els compositors Thierry de Mey i Peter Vermeersch van rebre el prestigiós Bessie Award per la seva “confrontació brutal entre la dansa i la música: el paisatge combatiu i perillós de What the body does not remember”.

Ara l’espectacle torna a girar mundialment amb uns altres intèrprets, 25 anys després d’haver-se presentat amb un gran èxit al Mercat de les Flors. La coreografia original de Vandekeybus es mou per la perillosa línia que separa l’atracció de la repulsió. De vegades, el resultat és la confrontació, primer entre dos ballarins, després entre dos grups, entre els ballarins i la música (sin coma) i entre els ballarins i un intricat i fascinant joc de línies. Però, sobretot, és una explosió d’agressivitat, por i perill.

Crítica: What the body does not remember

30/01/2015

Sorprenent i colpidor

per Montse Otzet

Sorprenent i colpidor. El fet que una coreografia que vàrem veure fa 28 anys al Mercat de les Flors i que encara avui en dia ens atrapi quasi al cent per cent, fa pensar que ens trobem davant d’un muntatge que s’ha convertit en referència de la dansa contemporània europea i que el seu creador, el belga Wim Vandekeybus, s’ha consolidat com un dels més venerats pel seu llenguatge desafiant i contundent.  Un discurs que en el transcurs dels anys s’ha encaminat i dilatat cap a mostrar estats d’agressivitat, ansietat, maldat i angoixa, entre altres.  Però, en What the body does not remember, que data del 1987, aquest contingut, si bé ja es percep, encara no té l’alt voltatge d’estats violents de les obres posteriors i també vistes a Barcelona, com: Nieuwzwart,  In spite of wishing and waitin, Blush, o Spiegel, coreografia aquesta última que contenia fragments de la coreografia que ens ocupa ara.

Podríem dir que What the body does not remember està estructurada en petites peces coreogràfiques, seccions de moviments que expressen un discurs corporal i emocional allunyat de transmetre una al.locució excessivament conceptual. Un ventall de sentiments emmarcats en diàlegs que avancen a través de gestos esquerps i alhora porosos i respirats. Una construcció que tanca el cercle en una mateixa imatge: unes línies de llum projectades al linòleum i semblants a un pentagrama, condueixen les pulsions d’uns cossos que es rebolquen i convulsionen, que tracten el terra com si fos l’espai. De tots aquest fragments els que prenen més rellevància són els citats i els protagonitzats per tres parelles, tres homes i tres dones que s’abracen i es rebutgen mitjançant uns moviments tant tendres com repulsius.

Si bé la música original de Thierry De Mey i de Peter Vermeersch és un plat fort del muntatge, que emfatitza l’ambient i és una simbiosi adient entre sons i moviments corporals, un punt i a part són els nou ballarins, unes imparables turbines aèries, que devoren i penetren l’espai amb una fisicalitat extrema i un carismàtic saber estar.