Who killed my father

Teatre

informació obra


Direcció:
Ivo van Hove
Sinopsi:

"Em vaig fer escriptor perquè estava enfadat", ha explicat en diverses entrevistes el francès Édouard Louis. I resulta evident en llegir Qui a tué mon père ("Qui ha matat el meu pare"), una obra escrita en forma de carta irada que s'adreça al pare i que combina els universos personal i polític, en aplegar un seguit de records familiars i una furibunda crítica al sistema en el qual vivim. La biografia de l'escriptor és el material que utilitza en les seves obres. En aquest cas, el punt de partida hauria estat una visita al pare després d'una llarga temporada, durant la qual hauria trobat el seu progenitor absolutament irreconeixible, castigat per l'afició a l'alcohol, llargs anys de treball dur i els efectes d'un accident. Quin paper han tingut les decisions polítiques, com ara les retallades, en la decadència del pare i de tants altres? S'ho planteja l'autor en un text especialment dur i intens que ataca el capitalisme, retrata les desigualtats socials en la França del nostre temps, reviu escenes viscudes en el si d'una família obrera i deixa constància de l'homofòbia que ho amara tot. La intenció de l'autor és mostrar com la història política és també història personal i que les decisions del president d'un país poden ser tan íntimes com la relació que estableixen un pare i un fill. Del valor del text deixa constància el fet que, en pocs anys, l’han dut a escena directors tan influents com el mateix Ivo van Hove, Thomas Ostermeier o els creadors italians Daria Deflorian i Antonio Tagliarini.

Aquest muntatge és una nova incursió del director Ivo van Hove, al capdavant de la companyia Internationaal Theater Amsterdam —unió de Toneelgroep Amsterdam i Stadsschouwburg Amsterdam—, en el món de la literatura. Al Grec Festival de Barcelona l'hem vist portar a escena obres inspirades en novel·les com The Fountainhead (La deu), d'Ayn Rand, vista l'any 2014; De stille kracht (La força oculta), de Louis Couperus, de l'any 2016; o A little life (Tan poca vida), de Hanya Yanagihara, que es va veure a Barcelona l'any 2019.

Una coproducció de deSingel Antwerpen i els productors privats Bertil van Kaam, Jeroen van Ingen i Jaap Kooijman.


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Who killed my father

30/07/2023

The agony of circumstance

per Alx Phillips

The phenomenal Hans Kesting is the protagonist of Ivo van Hove’s devastating theatre piece Who Killed My Father – a 90-minute solo piece cancelled at the Grec due to the illness of the actor – yet kindly provided in a free screening by the theatre Lliure. 

The piece, performed in Dutch, is based on a French book Qui a tué mon père, a furious 50-page novella by Édouard Louis. Published in 2018 by the then-25 year old, it is written in the form of a letter from a young man to his father, and draws on the experiences of the author who grew up "poor and gay" in an abusive household in the working-class town of Hallencourt in northern France. Heavy themes such as domestic violence, hostility towards homosexuality, and eternal money troubles make for what seems sometimes unrelenting distress.

Van Hove is not the first to adapt Louis’ book, but his choice to do so is nevertheless poignant: it joins an eclectic series of novels creatively staged; among which, Hanya Yanagihara’s 2015 bestseller A Little Life (a huge hit on London's West End with a version recorded for cinema out in the UK out late September), and Ayn Rand’s persistently polarising 1943 novel The Fountainhead. “It happens when I connect the text with an actor” says van Hove. “In this case, I read this short book by Édouard Louis in one go, and immediately thought of Hans”. 

Rugged yet boyish, sixty-two year old Kesting plays the role of son, but also personifies the father: a frightening figure and a victim of political apathy. Kesting provides the maturity but also retains the verve and pace of the novel's stricken narrator. The story crushes time, weaving the personal with the political. Alcohol, a lifetime of manual labour, and an accident have all but done the dad in, but so too have spending cuts born of political apathy. This unforgiving social context contrives to humiliate and he in turn drags his family down with him. 

Jan Versweyveld’s stage design and lighting is sparse and industrial, conveying the functional factory town in which the family live. The home is no haven, but an uneasy space, with light occasionally breaking in: like hope – or the tease of it. With action pared down too, sound effects pierce through with the intimacy of a radio play, and moments of stillness are both fraught and dramatic.