A partir de la novel·la gràfica, publicada fa deu anys, «Winnipeg. El barco de Neruda», de la dramaturga i guionista Laura Martel (Valsequilla de Gran Canària, 1995), la companyia Puça Espectacles i La Jarra Azul, en coproducció amb el Festival Grec de Barcelona del 2020, van treure de l'oblit l'odissea que el poeta Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904 - Santiago de Xile, 1973), amb el suport del ministre d'Exteriors xilè, Abraham Ortega, va protagonitzar el 1939 quan va noliejar un vaixell, el Winnipeg, que dóna títol a l'obra, per portar més de 2.000 refugiats republicans de la guerra civil espanyola, sembla que 2.200, fins a Valparaíso on molts van trobar l'asil xilè a l'exili.
Pablo Neruda, que havia estat cònsol de Xile amb residència a Barcelona en temps de la República, entre el 1934 i el 1937, va aconseguir aquesta acció solidària des de França on va fer embarcar els refugiats amb el viatge del Winnipeg. Una travessia que va acabar el 3 de setembre del 1939 a Valparaíso i que, per raons polítiques, va rebre l'aleshores ministre de Sanitat, Salvador Allende, el més jove del govern xilè.
La versió teatral de la novel·la gràfica, que en la primera estrena al Teatre Akadèmia va patir les conseqüències de les restriccions arran del coronavirus, s'ha recuperat ara al Teatre Poliorama en una breu temporada, amb el mateix repartiment i amb l'avantatge de poder donar el màxim rendiment a la posada en escena de l'obra. Una reposició no només justa i necessària sinó també imprescindible perquè relata una de les moltes petites però grans històries de la Memòria que havia quedat en un cert oblit.
La dramaturga Laura Martel va escollir com a protagonista de la seva novel·la —il·lustrada per Antonia Santolaya—, una nena que perd la seva mare i ha de traspassar el Pirineu en l'època d'hivern de la fugida dels refugiats, amb l'àvia el seu pare, guiats per dos amics de la família que, paradoxalment, són, si no afins, almenys simpatitzants del règim franquista.
Per crear l'ambientació de l'angoixa de la fugida, la direcció de Norbert Martínez opta per una posada en escena on l'escenografia crea una atmosfera poètica amb fotos, objectes com una maleta, papers o documents oficials que admeten i no admeten refugiats, petits utensilis que porten a l'imaginari del vaixell Winnipeg en alta mar com per exemple la ploma de Pablo Neruda damunt d'un got d'aigua, com un joc d'un vaixell de joguina en un bassa, o també un reflex de sorra que vol recordar la mítica platja d'Argelers, a la Catalunya Nord, on França va recloure els milers de refugiats que traspassaven la frontera exhausts i derrotats.
Mentrestant, la petita protagonista de la història, Laia, juga amb llapis de colors mentre avança l'odissea dels més de dos mil refugiats en un moment de pobresa i precarietat —que només cal comparar amb els dos o tres mil passatgers que poblen ara un dels creuers de luxe amb tots els serveis.
La trama de «Winnipeg» es desenvolupa amb un relat que alterna moments de dolor, escenes nostàlgiques de tot el que queda enrere, però també amb moments esbojarrats que desfermen el desig de la joia de viure, ni que sigui sota el record inoblidable de la crueltat de la guerra viscuda.
La poètica creada s'arrodoneix amb les projeccions que ja es troben els espectadors a l'inici de l'espectacle, però sobretot amb les cançons típiques de la guerra civil i les populars del temps de la República, moltes interpretades a cappella pels quatre personatges de l'obra. Una banda sonora que sovint parla a través de les seves lletres i que, fins i tot per als que no han viscut aquells temps, els crea l'emoció del que podria ser si arribés de nou o del que va ser, per a alguns, si hi van tenir com a protagonistes i víctimes els seus pares o avis.
Ara que tants infants perden la vida en guerres modernes o fugint de la misèria dels seus països en pasteres en alta mar, algunes de les paraules del muntatge «Winnipeg» colpegen encara més que si només parlessin del passat, com per exemple aquelles que, a gairebé noranta anys després de l'exili, quan diuen que la memòria ja sembla que s'hagi esborrat, es recorda aquell infant, sense nom, enterrat a la sorra de la platja d'Argelers. Com diu la veu de la petita protagonista de «Winnipeg», en una remor de plor ofegat: “Home, tu que ets lliure, recorda tot això!” (...)
