Amb
cossos que s'eleven amb braços i cames en actitud reverent, la
companyia nord-americana saludava al públic en la seva primera
visita a Barcelona. Escalfaven mentre cadascú ocupava el seu seient,
com en un acte de continuïtat entre les vides civils dels nombrosos
espectadors que ocupaven el Teatre Grec i un invisible fil que a tots
ens relliga: un anhel de transcendència que la música sagrada de
diferents tradicions religioses s'encarregaria de subratllar en la
primera peça del repertori: Writing Ground.
Es
tracta d'una variada, intel·ligent, polida, mesurada i perfecta
coreografia d'Alonzo King, estrenada a Mònaco el 2010 sota l'empara
de Jean-Christophe Maillot, director artístic de Les Ballets de
Monte-Carlo. De fet és possible dibuixar una línia de
correspondència entre el treball de l'afamat coreògraf francès i
el d'aquesta companyia: sobre la base del classicisme, una complexa
xarxa en construcció de tot un seguit de recursos expressius que es
vinculen, alhora que trenquen, amb aquella tradició. Reinventors
tots dos, són el millor exemple de com la tècnica exemplar d'un
elenc de ballarins profusament perfeccionistes, aritmèticament
depurats, amb una preparació física de magnitud, casa perfectament
amb la recerca d'actualitzacions simbòliques i escenogràfiques per
fer possible el miracle tantes vegades desitjat pels afeccionats:
sense renunciar a la tradició, transformar-la i atansar-la a la
mirada contemporània.
Amb
duos i solos de gran impacte visual, on es combina molt bé el
treball de terra amb aquella elevació sistèmica, espiritual i
transcendent des de la qual fixen una interpretació sobre
l'escriptor irlandès Colum McCann, juguen amb
la idea de columna vertebral (a partir del seu nom) com per
significar allò que relliga l'home a la seva existència terrenal i
alhora l'empeny en la recerca d'alguna cosa més. Són moltes les
imatges i els moments que la peça ofereix en aquest sentit, però
assenyalar com a mínim el duo entre els dos ballarins principals (de
pell negra i blanca respectivament) i el contrast que això genera en
la mirada; i un quintet, quasi en el terç final de la peça, on ella
està empresonada en un cos, els peus del qual controlen els altres
ballarins.
I
si la varietat coreogràfica de la primera obra és el tret
definitori, no passa el mateix amb Biophony:
una col·laboració amb l'artista Kause dedicat als paisatges sonors
naturals. És ben cert que la capacitat evocadora d'aquesta segona
part és enorme, i que novament l'aigua i el xàfec podem dir que són
els grans protagonistes del Grec 2016. I també que la interpretació
dels ballarins segueix sent de gran nivell, si és que no millora.
Però entra en una repetició indefinida de suggeriments, sense
novetats i girs com havia passat en la primera peça, que la situen
un parell d'esgraons molt per sota de la que probablement és la més
destacada composició que s'han vist a Barcelona els darrers anys.
