Una de les noves oportunitats de la veritat pandèmica és poder assistir, via streaming, a la competició del Torneig de Dramatúrgia. En ser textos llegits, mínimament representats, no desvirtua l'univers escrit en les diferents dramatúrgia. Dilluns passat, en la segona semifinal, va retornar el públic i, certament, els textos i les reaccions respiraven diferent, també des de la pantalla. De les vuit autories (Lara Díez Quintanilla, Denise Duncan, Jumon Erra, Mar Monegal, Marta Solé, Queralt Riera, Eu Manzanares, Borja López Collado), hem assistit a cinc textos (els quatre semifinalistes i el darrer passi de primera ronda). Més avall, en dedicarem algunes línies... Meritxell Yanes fa el paper de presentadora (una divertida xerraire compulsiva que diu el que pensa sense reflexionar-hi gaire, a mode de monòleg de late show sense la cantarella per fer evident els jocs de paraules). Sempre diu que va suplint la Cristina Clemente que encara no té el resultat de les proves de la PCR. Un recurs divertit i, a hores d'ara, còmplice amb els espectadors (estiguin a la sala, o no).
No cal ser molt intuitiu per adonar-se que la fórmula del Torneig funciona (ja en van 10 edicions!) L trobada ha estat una oportunitat per trencar tabús i certs convencionalismes entre actors i dramaturgs. Es respira un ambient de gran camaraderia que fa la vetllada molt plaent. De fet, les peces també saben triar les claus que la fan més atractiva per a la votació del públic: que hi hagi uns pessics de comèdia i també algun detall més dramàtic. Si en la primera i la segona edició, moltes de les peces van tenir veritat escènica (després d'ampliar-ne el text) ara és molt més puntual. En part, perquè abans no s'entenia aquest esforç desaprofitat. Ara, segurament, es viu com una petita festa, que permet fer una provatura i no té més compromís... d'entrada.
Fem un mos de les quatre semifinalistes:
Lara Díaz Quintanilla porta a l'extrem la responsabilitat d'una parella que han construït tot el seu món a partir de cursos (divertidament contemporanis) d'autoajuda. I s'adonen que pot esdevenir una crisi familiar per haver interpretat, potser laxament, algunes de les conclusions d'aquestes sessions, aparentment tolerants, constructives, fetes amb la consciència de l'univers i la bondat com a base de tota filosofia. En realitat, en la convenció social hi ha també molts prejudicis que no s'aconsegueixen esbandir a base de ioga i món contemplatiu. La comèdia, estripada, de l'autora convida a celebra la imperfecció de la relació i a trobar-ne el gir de la sorpresa.
Denise Duncan presenta un divertit gir que situa el públic en una paradoxa molt graciosa. En la semifinal, Anna Alarcón interpretava el paper d'un personatge random aparentment perdedor. Però que té una oportunitat que no la sap afrontar. Hi havia un cert regust a Sé de un lugar, certament amb un antagònic que sintonitza en una altra ona dl text d'Ivan Morales. Duncan fa una comèdia carregada de miralls, amb tòpics ben populars (des del Barça als grups de música). I les contraposa en el mostrari de les pomes per a definir cada oportunitat que es presenta, potser, un cop a la vida. Còmic.
Mar Monegal (Premi de la Crítica 2019 al text, amb Ramon) tira de la broma pesada de l'habitatge. I aprofita el tauler del Monopoly per ensenyar la crueltat del joc de taula. I la situació dels dos personatges joves, a punts de fer trasllat de pis novament perquè no els hi renoven contracte. Els tocs de timbre indiquen el·lipsis temporals i també petites càpsules que ajuden a fer una composició de lloc per a la construcció dels personatges. La peça podria créixer fàcilment desdoblant algunes d'aquestes càpsules en escenes representades.
Jumon Erra és l'únic dramaturg semifinalista. Ha buscat una connexió amb Girona, un pèl forçada (probablement per guanyar-se el favor dels votants, lícitament). L'espai que insinua és més aviat fosc i brut, i hi contrasten els testimonis de les dues dones que estimen i que amaguen més d'un secret (o els hi han amagat fins al dia en qüestió). La sorpresa i el punt farsesc té un to degradant que, alhora, dona d'una demostració d'amor (o d rebuig) entre els dos personatges femenins. És la peça més fosca de totes de la semifinal, i inspirada en uns gimnasos dels anys dels Jocs Olímpics.
