La Societat Doctor Alonso i Teatro de Babel van començar, ara fa cinc anys, un procés d’investigació al voltant dels cossos i les paraules que duia per títol El Desenterrador, i que es concretaria en diversos tallers i residències a Espanya i a l’Amèrica del Sud. Partien de les fosses comunes oblidades a una i altra banda de l’Atlàntic, però, més que ossos, es van proposar desenterrar paraules en relació amb aquesta violència silenciada. La proposta escènica resultant d’aquest projecte és Y los huesos hablaron, que, dirigida per Sofía Asencio i Aurora Cano, a partir d’una dramatúrgia de Tomàs Aragay i Camila Villegas, es va estrenar al Museu d’Arqueologia de Catalunya en el marc del Festival Grec 2016. Dissabte passat es va poder veure de nou al Festival Sâlmon.
Y los huesos hablaron es planteja com una indagació del llenguatge i els seus desplaçaments, i parteix del concepte d’excavar paraules com a experiència escènica. Les paraules, treballades des del cos, envolten, percudeixen o travessen la realitat silenciada, sepultada dins les fosses. I té sentit que l’excavació de paraules ―a la recerca de la veritat― comenci amb el concepte de vergonya, sobre el qual pivoten les primeres intervencions dels quatre performers, Lluc Baños ―que signa, a més, l’espai escènic―, Nilo Gallego ―responsable també del disseny de so, amb Ernesto Anaya―, Ramon Giró i Hipólito Patón, volgudament estàtics sobre l’escenari. A cop de tautologia i ressemantització, el joc de paraules entre vergonya i desvergonyiment va assolint i revelant noves significacions i matisos.
Abans d’entrar a la sala, al vestíbul del Mercat de les Flors, els intèrprets, erigits en mediocres representants de l’Estat, palesen com sovint una determinada manera d’usar les paraules, banalitzant-les, produeix l’efecte, del tot deliberat, d’invisibilitzar els conflictes, sempre amb la coartada del bé comú i l’estabilitat política i social. Després els quatre performers ―una mena de cor que, amb la seva peculiar gramàtica de repeticions, funciona com la veu de la col·lectivitat― ens condueixen a l’interior de la sala, i, un cop allà, amb les seves concatenacions de mots, transiten, per obra i virtut de l’entonació, el ritme i diverses estratègies combinatòries, des de l’autoironia i una aparent futilitat fins a emocions i sentits més profunds.
Les paraules ―atomitzades, fetes rodar, caçades al vol, acaronades― són concebudes, en aquesta “corpologia de les paraules” que s’han inventat la Societat Doctor Alonso i el Teatro de Babel, com un material elàstic que entre tots estiren, dilaten i transformen ―o deformen―. Els rapsodes s’encastellen en la dialèctica de la forma i el buit, la presència i l’absència ―no només són dits, ben sonorament, els noms dels diferents ossos, allò que resta, sinó també els dels òrgans i teixits desapareguts: “músculo, tendón, hígado, víscera, testa-mento”―. Dos moviments intel·lectuals o anímics arrenquen d’aquest llançament de paraules: un, més humorístic i relaxat; l’altre, més lent i reconcentrat en l’escolta. Unes vegades ens porten cap a la rialla; d’altres, cap a una petita il·luminació. I, esgarrapant la terra i les mentides, activen el sentit crític. També es convoquen o invoquen, encara que no siguin directament esmentats, Federico García Lorca i Miguel Hernández ―“Mi corazón, una febril granada”―, dos poetes que van ser víctimes de la guerra i la repressió. D’altra banda, un poema d’Octavio Paz i el son jarocho que canta Sofía Asencio ens transporten a Mèxic.
Però no tot són veus ben modulades i paraules escandides. També hi ha, dipositats sobre un llençol blanc, un munt d’ossos apilats de qualsevol manera. I, per descomptat, els cossos vius i en moviment dels quatre coreutes/corifeus, que passen de l’estatisme inicial a arraulir-se replegats en una comunitat efímera i dolorosa, per després dissoldre-la i coreografiar el desconcert i la violència. A estones el cor s’individualitza: Hipólito Patón organitza i classifica les peces òssies, de les quals, al seu torn, Nilo Gallego n’extreu sons, en percudir-les a cop de baqueta; Ramon Giró bufa un corn marí, i Lluc Baños s’entrega a una mena de rabdomància frenètica, i després a una dansa ritual sobre un rerefons sonor de ressonàncies bèl·liques. Tots quatre s’abaten sobre la guerra invisible que se’ns arrapa als ossos.
No és inhabitual, en els darrers temps, que s’abordi des de l’escena la qüestió de la memòria històrica ―pensem en Màtria, de Carla Rovira, o en Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, de la jove companyia José y sus Hermanas―. Y los huesos hablaron té en la intervenció de l’arqueòleg René Pacheco, membre de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH), el moment de màxima focalització en el tema. En qualitat de convidat especial, Pacheco s’adreça directament al públic, amb un discurs concret i ben travat, apuntalat sobre les xifres i les dades de la vergonya. I entenem, ja sí, que es pot tenir la vergonya dipositada en el cos d’un altre. I també que donar testimoni és com obrir un forat en la realitat, alhora que una denúncia implícita del conformisme i de la paràlisi en què estem immersos. De fet, quan els performers cantin a cappella la seva cançó sobre el cutrisme d’Espanya, els llums de platea ens assenyalaran, per deixar clar que també ens és adreçada. Nosaltres mateixos som cutres, perquè tenim la memòria segrestada. I les paraules, cobertes de terra.
Crítica publicada a Núvol el 21 de febrer de 2018
