Y-X o La fidelitat dels cignes negres

Teatre

informació obra


Ajudantia de direcció:
Aleix Duarri
Escenografia:
Carlota Masvidal
Vestuari:
Carlota Masvidal
Caracterització:
Núria Ribera
Il·luminació:
Rubèn Taltavull
Assesoria de moviment:
Robert Gonzàlez
Intèrprets:
Sergi Gibert, Andrea Martínez, Andrea Portella, Martí Salvat, Josep Sobrevals
Autoria:
William Shakespeare
Composició musical:
Lluís Claret
Sinopsi:

Si esteu llegint això és que ens estimeu. O que heu sentit alguna espècie d’atracció inesperada per una obra amb un títol tan desafortunat com Y-X  o La fidelitat dels cignes negres i esteu intentant esbrinar de què tracta. O potser és que esteu secretament enamorats d’algun dels nostres actors i, per tal de tenir tema de conversa i quedar bé, us voleu assegurar que entendreu l’espectacle.

Sigui com sigui, si esteu llegint aquesta sinopsi feta per encàrrec i a altes hores de la nit intentant combinar això del teatre amb qualsevol altra feina precària, és perquè heu sentit un impuls, per petit que sigui, vinculat a l’amor. Si és així, si heu sentit amor, amor vertader, -el de les pel·lícules de Hollywood o el dels contes de fades- només us  fa falta seguir el vostre instint i venir a veure “YX”, un caramelet romàntic que hem cuinat a foc lent.  Això sí, si realment ens estimeu, més val que no torneu mai més al teatre i que no goseu anar a veure, no goseu ni somiar amb cap altre espectacle. Sou el nostre públic i, si ho féssiu, ens sentiríem profundament traïts. I ploraríem. Molt.

Crítica: Y-X o La fidelitat dels cignes negres

26/06/2017

Estranya comèdia metateatral

per Iolanda G. Madariaga

La Seca ha programat una de les perles que ens va deixar el DespertaLab de la sala Atrium el juliol de 2016. Amb l’aval de ser finalista al Premi Adrià Gual 2015, l’espectacle esdevé una proposta brillant i engrescadora, alhora que compon una àcida crítica a la fórmula bàsica de la parella, tan heterosexual com homosexual. Es tracta de desemmascarar aquest binomi maniqueu que sovint s’embolcalla amb cintes d’amor. O potser de separar l’amor d’aquesta “unitat de producció” hegemònica que és la parella. L’estructura d’aquesta proposta és l’única forma falsament convencional de l’espectacle: cinc actes i un epíleg -amb el que s’arrodoneix el cercle-, que es salten totes les “unitats”, temporals, espacials i d’acció. Tot i poder-lo qualificar com un espectacle conceptual, es tracta d’una obra d’alta condensació poètica. Una poètica construïda a partir de la fragmentació i la reiteració, com una mena de collage on trobem a cinc intèrprets (Marc Joy, Cristina Arenas, Andrea Portella, Martí Salvat i Josep Sobrevals), batejats amb la fredor dels numerals de l’u al cinc, entrant i sortint del seu personatge de forma constant. De fet, juguen a ser actors que s’interpreten a ells mateixos dins un text que observen des de fora. Aquesta forma de representació els permet entrar i sortir de la ficció, una ficció on trobem tota mena de fragments de la nostra memòria sentimental: des del món de les princeses roses i els prínceps blaus, fins els balls de festa major, passant per les grans tragèdies i drames amorosos de tots els temps. Malgrat estar davant un espectacle on el text té un pes enorme, el desenvolupament escènic està coreografiat de principi a fi, un element que contribueix tan al pretès estranyament com a reforçar la complicitat amb el públic. A aquest públic se’ns interpel·la directament o de forma subtil, fins a crear un corrent d’empaties que hom no sap distingir si és amb els actors o amb els seus personatges, però que ens fa, d’alguna forma, una mica més rics, una xic més savis i, sens cap dubte, molt més satisfets d’haver assistit al teatre.

Trivial