Y-X o La fidelitat dels cignes negres

informació obra



Ajudantia de direcció:
Aleix Duarri
Escenografia:
Carlota Masvidal
Vestuari:
Carlota Masvidal
Caracterització:
Núria Ribera
Il·luminació:
Rubèn Taltavull
Assesoria de moviment:
Robert Gonzàlez
Intèrprets:
Sergi Gibert, Andrea Martínez, Andrea Portella, Martí Salvat, Josep Sobrevals
Autoria:
William Shakespeare
Composició musical:
Lluís Claret
Sinopsi:

Si esteu llegint això és que ens estimeu. O que heu sentit alguna espècie d’atracció inesperada per una obra amb un títol tan desafortunat com Y-X  o La fidelitat dels cignes negres i esteu intentant esbrinar de què tracta. O potser és que esteu secretament enamorats d’algun dels nostres actors i, per tal de tenir tema de conversa i quedar bé, us voleu assegurar que entendreu l’espectacle.

Sigui com sigui, si esteu llegint aquesta sinopsi feta per encàrrec i a altes hores de la nit intentant combinar això del teatre amb qualsevol altra feina precària, és perquè heu sentit un impuls, per petit que sigui, vinculat a l’amor. Si és així, si heu sentit amor, amor vertader, -el de les pel·lícules de Hollywood o el dels contes de fades- només us  fa falta seguir el vostre instint i venir a veure “YX”, un caramelet romàntic que hem cuinat a foc lent.  Això sí, si realment ens estimeu, més val que no torneu mai més al teatre i que no goseu anar a veure, no goseu ni somiar amb cap altre espectacle. Sou el nostre públic i, si ho féssiu, ens sentiríem profundament traïts. I ploraríem. Molt.

Crítica: Y-X o La fidelitat dels cignes negres

21/07/2016

Repensar les coses

per Jordi Sora i Domenjó

Teatre polític. Sota aquesta premissa es presenta la companyia El Martell, segon premi DespertaLAB 2016 convocat per la bona entesa entre Sala Àtrium i Nau Ivanow. La violència com a argument, d'ençà que van tractar del tema en la seva primera obra mentre acabaven els estudis i que en aquesta primera peça comercial arremet contra el triangle que formen amor, sexe i monogàmia. Talment com si filosofessin, escruten les entranyes d'aquella estructura social i de construcció cultural per desentrellar el moll de l'ós: el romanticisme.

Ho fan d'una manera particular: teatre físic, text, cant, uns breus apunts de ball. Cinc intèrprets sobre l'escenari, sense nom, com per significar un anònim generacional, una història de la humanitat des d'antic i fins als nostres dies, a través del qual podem resseguir el fil d'aquella cotilla, una imposició que de tant subtil és imperceptible. Ressonen aquí les paraules del filòsof Michel Foucault: la norma travessa els cossos, es fa corpòria. I així ho expliquen: en format de conte amb una parella que sobreviuen 20 anys de relació i que Andrea Portella i Josep Sobrevals dibuixen amb complicitat; el dissident emocional, sempre disposat a negar l'amor i a qui Martí Salvat dota de forta presència; la romàntica impossible, rol que Andrea Martínez afila quan recita sonets; i l'actualització del mite de Narcís i que Sergi Gibert executa amb contundència. Tots són estereotips, models de conducta, línies per on circular, fletxes en sentit únic. La pregunta és precisament on recau la llibertat individual en tot aquest entremat històric i cultural.

Teatre dins del teatre, (re)presentació al capdavall de les condicions de possibilitat, i que és doble qüestionament en posar en paral·lel també la mirada espectadora i el joc escènic. El complex entramat dramatúrgic és obra de Laia Alsina Ferrer i d'Aleix Duarri, com a ajudant de direcció. L'ímpetu, l'energia, les ganes d'explicar tantes coses, tanta veritat, els arrossega a un excés de durada i una xarxa massa espessa de successos. Natural: desbocar-se en aquest cas és sinònim d'intensitat reflexiva, de ràbia i noblesa. Temps hi haurà per a què la companyia trobi serenor, tranquil·litat -que no menys raó- per posar en evidència l'absurditat de temes com aquest que tracten, davant del qual tenen l'encert de no proposar-ne alternatives, sinó només convidar a (re)pensar-nos. 

Trivial