Admetre la infidelitat és un dels principis fonamentals per a la convivència de parella. Si només hi hagués una "mitja taronja" per a cadascú seria impossible sobreviure a l'amor. El tedi corrompria la convivència. Si fos així, només podria haver una obra de teatre perfecta. I, per tant, assistir a cap altre títol significaria una infidelitat insiportable per a la gelosa companyia. El martell exprimeix molt bé el suc d'aquest plantejament, però li falta donar-li un contrast general que evolucioni. És encertatm, per exemple, el viatge de la parella que es narra un conte mentre frega els plats amb una cançó que deriva de Bailar pegados de Sergio Dalma al Sin ti no soy nada més desesperat d'Amaral. També decau perquè, falta una interpretació més neta, que ensenyi clarament les seves intencions. De les cinc veus, només dues queden perfilades com al Narcís (envejós i insatisfet, sempre) i el dissident (l'antagònic seductor que fa rodar la peça).
Els cinc actors d'El Martell parlen de les baixades de potència en l'amor en aquesta peça, que van estrenar al DespertaLab l'any passat (amb el que es constata que el projecte d'Atrium i Nau Ivanow promou investigacions que aspiren a més cartellera que la de laboratori). Hi ha una ironia cínica constant, qüestionant cada principi. Ensenyant que l'amor són les dues cares de l'esponja (la suau, de les carícies; i la rasposa, la dels conflictes). Fa un any vam assistir a l'assaig, el comentari, de llavors, referma la tesi de l'obra, en escena avui.
Y-X (o la fidelitat dels cignes negres) glossa amb suggerents escenes com la d'El banquet de Plató, en què Zeus s'enemista dels éssers circulars (andrògins de dos rostres, quatre cames i quatre braços) i els parteix per la meitat, provocant la desesperació de cada parella a retrobar-se. Una imatge que denota un món molt més obscur en la versió coreografiada One to another de la companyia Cobosmika. O remet al mon cruel de les cançons d'infància (que tant utilitza Marta Carrasco en els seus treballs, com el de No sé si... (2011) o, el més recent, Perra de nadie (Sismògraf, 2017).
La manera de presentar-ho és, certament, metateatral. Perquè els actors s'adrecen al públic com si fossin mers números que, puntualment, es poden intercanviar. La fragmentació i la demanda d'un nou pla d'il·luminació són dos motors inequívocs de la dramatúrgia. Però el que és un bon exercici per no haver d'allargar innecessàriament, s'acaba convertint en una llosa massa pesada. Perquè el joc acaba semblant una trampa. Hi ha moltes idees però no estan prou perfilades. Es percep la sensació que els actors que no intervenen, sovint, es despengen de la situació. El seu personatge passa a ser un abstracte que no hi aporta, només embruta l'escena, desordena el focus. És molt bo deixar que l'espectador pugui triar si segueix el personatge que diu la rèplica, com el que l'escolta o els que, en aparença, no apareixen en el quadre. Però fer-ho implica una coreografia d'emocions i situacions que no queda ben perfilat en aquesta posada en escena. Per això, la peça s'estova. Sobta que se n'adonin, fins al punt que els personatges ho fan públic de viva veu, però que no variin les seves cadenes d'argumentacions. És un bon recurs exigir canvis d'il·luminació. No cal que hi hagi un gran desplegament tècnic però sí es pot exigir un disseny més contrastat. Si no, el joc és fallit. També es podria jugar i fer entenedor el codi de les dues butaques. Que poden significar el Poder, però també una representació del públic que observa. Són unes butaques que no se saben per què es traslladen, quin és el seu sentit.
