Fa ara poc més de cinquanta anys, Fabià Puigserver ( el mateix Fabià que li dóna nom a la sala en la qual es representa aquesta “Yerma”; el mateix Fabià sense el qual no existiria aquest Teatre Lliure que enguany li ha rendit tribut al seu immens talent com a director i escenògraf) es donava a conèixer a nivell mundial gràcies a un artefacte escènic que encara ara continua sent una referència obligada, quan es parla de les grans escenografies que van contribuir a capgirar conceptes al teatre de l’últim terç del segle XX: el mateix Peter Brook va arribar a afirmar que hi havia un abans i un després d’aquell espectacle . Fa ara poc més de cinquanta anys, Fabià Puigserver ubicava l’estèril tragèdia de Yerma damunt una gran lona pentagonal i elàstica amb quelcom d’ibèrica pell de brau que , amb l’ajut d’una petita grua ubicada al mateix escenari, es convertia en un dramàticament versàtil espai mòbil . Un espai capaç d’alçar-se fins les altures per tal d’exhibir penjada pels aires tota la sensual nuesa (eliminada a les representacions espanyoles de l’espectacle gràcies a la censura de l’època) del “macho” i la “hembra” de l’escena de la romeria; moltes de les ressenyes internacionals del muntatge, remarcaven de forma especial la intensa càrrega sexual continguda a l’espectacle . Capaç també de deixar entreveure els espais ocults pels quals s’endinsa Yerma, a la recerca de l’encanteri que obri el miracle cada cop més improbable del seu anhelat embaràs. I capaç alhora d’empassar-se literalment Yerma i el seu ja cadavèric marit Juan quan, arribat el final de la tragèdia, la seva protagonista exclama allò de “No os acerqéis porque he matado a mi hijo, a mi hijo, jo misma he matado a mi hijo”.
Cert: aquell muntatge rebut amb certa hostilitat a l’Espanya del moment i amb incondicional entusiasme als escenaris mundials, estava signat pel desbordat, desbordant i etílic geni d’un Victor Garcia que ja abans havia format tàndem amb Núria Espert per tal de donar-li forma a un no menys mític muntatge de “Las criadas” de Jean Genet. De la mà de Garcia, Espert havia passat de ser la catalana gran tràgica del teatre espanyol, a una de les més aclamades grans tràgiques del teatre universal: per alguna cosa, actrius com ara Glenda Jackson o Irene Papas, no van dubtar en posar-se a les seves ordres. Però, tot compartint objectius amb el llegendari director ( i un xic molest pel fet que Garcia s’emportés sovint tots els mèrits d’un muntatge que sense ell, no hauria estat el mateix) , Puigserver va aconseguir amb la seva lona separar com mai abans s’havia fet la poètica lorquiana del costumisme associat al drama amb rural paisatge andalús ple de cases emblanquinades amb cal. L’erma lona de Fabià agafava a l’Espanya dictatorial de l’any 1972 unes clares connotacions polítiques. I per damunt de tot, li obria al text del poeta unes dimensions metafòriques encara poc explorades. “Yerma” , sense deixar de ser-ho també, deixava de ser en exclusiva la tragèdia d’una dona que no aconsegueix complir el desig de ser mare , tot movent-se en un context cultural i social en el qual, s’ha volgut identificar constantment la maternitat amb la realització personal de la dona.
Perdoneu el llarg preàmbul que ens porta fins al en molts sentits molt notable muntatge de l’obra que ara ha dirigit Juan Carlos Martel en aquest Teatre Lliure que ell mateix també dirigeix. Però és que em sembla evident que el treball de Martel ve a connectar en molts sentits amb aquella proposta llegendària creant així un valuós fil historicista, i ve també a respondre a unes mateixes inquietuds conceptuals. L’emblemàtica “Yerma” de Puigserver, Espert i Garcia, trencava uns esquemes que , de vegades, encara intenten ressorgir en propostes que segueixen optant per emblanquinar amb cal tant les escenografies, com la latent càrrega subversiva de la poètica lorquiana. I donat que les grans creacions deixen de vegades un pòsit intangible però que roman latent, es pot especular que potser aquella “Yerma” es va avançar unes quantes dècades a allò que ens transmetia la reeixida “Yerma” de Projecte Ingenu estrenada al Teatre Akadèmia. I també ,que la pionera descontextualització estètica d’aquella proposta, li obria el camí a la esplèndida “Yerma” de Simon Stone presentada al Young Vic, una molt lliure variació del text lorquià que situava la tragèdia en el molt “cool” àmbit del Londres més cosmopolita. La distancia geogràfica ,cultural i temporal envers l’original, no feia altra cosa que reafirmar precisament fins a quin punt l’esterilitat de las qual ens parla l’obra i el crit de rebuig que deixa anar la seva protagonista envers la resignació que li reclama el seu entorn , va molt més enllà del desig de maternitat. Aquest crit és extensible a tota mena de desig. I fa alhora del tot palesa la falta enorme que deixa al seu pas tota mena de repressió.
Martel i Frederic Amat situen la tragèdia dins d’un rectangle, a cada banda del qual hi trobem les quatre grades on seiem els espectadors. El rectangle d’Amat és ple d’una terra mineral tan erma com ho podia ser la lona elàstica de Puigserver. I al bell mig del rectangle, un gran cercle envoltat de teles en constant moviment marca l’habitacle en el qual Yerma espera de forma cada cop més desesperançada i desesperada l’arribada d’una criatura que, més enllà del nadó tangible, implicaria l’acompliment del desig que s’escapa , tot deixant a la vista la perpetua insatisfacció que implica enfrontar-se dia a dia a l’impossible. Les teles que deixen entreveure però gairebé mai no deixen veure del tot l’espai personal en el qual es troba encerclada Yerma, visualitzen acuradament la distància que s’estableix entre ella, i la comunitat que es troba al seu voltant . Però aquesta, hi és sempre present; es troba sempre asseguda en els límits del rectangle, o es desplaça al seu entorn entonant alguna de les múltiples cançons de bressol a les quals li ha posat música Raül Refree. I cal dir que la constant i un xic excessiva presència d’aquestes d’altra banda notables aportacions musicals, constitueix un dels pocs punt febles de la proposta; de vegades, la força impactant del vers queda una mica esmorteïda per la seva musicalització . Val a dir que entre els aspectes menys reeixits del muntatge, s’hi troba també la sobrant presència d’un nen titella que , d’una banda, li dóna forma massa tangible a aquest desig que va més enllà d’allò tangible, i que, d’altra banda, queda notablement arraconat després de la seva primera aparició. Però tornem a la comunitat de la qual forma part Yerma , que la sotmet a constant escrutini, i en la qual mai no podrà ni voldrà sentir-se mai del tot integrada. En ella ens hi trobem també al marit Juan. I el drama de Yerma és alhora el drama d’aquest personatge que sovint resta un xic inexplorat, també en el muntatge de Martel. Malgrat tot, ell encarna paradoxalment una mena d’insatisfacció que corre en paral·lel a la de la mateixa Yerma, i que s’allunya més del que pugui semblar del fàcil estereotip. I és que també el seu , és un desig perpètuament insatisfet ; el desig de qui desitja a qui no desitja el mateix que ell. Juan es passa la major part de l’obra amagant-se, ocultant-se darrera d’una agressivitat impotent, i sublimant en el treball la seva insatisfeta sexualitat, que no passa de cap manera pel desig de ser pare. I quan l’expressa, es condemna a mort a ell mateix, deixant en evidència el desgavell emocional fruit d’una unió acordada que acaba conduint cap a la tragèdia. Yerma, segons les seves paraules, s’ha anat sentint cada cop més buida, però cada cop també més plena d’odi. I l’estupenda i molt personal forma amb la qual María Hervás s’apropa al personatge donant-li al text una entonació que per moments resulta també força “espertiana” , transmet perfectament la gradació d’aquest procés intern. La direcció de Martel remarca cadascun d’aquests matisos , aconsegueix alhora donar-li el necessari relleu a cadascun dels personatges secundaris del drama servint-se d’un ben compacte repartiment, recupera l’eclosió de sexualitat nua que requereix l’escena de la romeria excel·lentment defensada aquí per David Menéndez i Bàrbara Mestanza, i , mà a mà amb Amat, transmet amb intensitat l’esquinçament tel·lúric cap el qual avança el text de Lorca.
