Yo, Carmen

informació obra



Il·luminació:
Pau Fullana
Vestuari:
María Pagés
So:
Mariano García
Ajudantia de direcció:
José Barrios
Intèrprets:
María Pagés, Isabel Rodríguez, María Vega, Eva Varela, Lucía Campillo, Sonia Franco, Macarena Ramírez, José Barrios, José Antonio Jurado
Interpretació musical:
Ana Ramón (cant), Loreto de Diego (cant), Rubén Levaniegos (guitarra), José Carrillo (guitarra), Chema Uriarte (percussió), Sergio Menem (violoncel), David Moñiz (violí)
Companyia:
María Pagés Cía. , Intims produccions
Composició musical:
George Bizet, Sebastián Iradier, Rubén Levaniegos, Sergio Menem, David Moñiz, María Pagés
Text:
Marguerite Yourcenar, Margaret Atwood, Belén Reyes, Cécile Kayirebwa, Forug Farrojzad, Widdad Benmoussa, María Pagés
Direcció:
Iván Morales
Sinopsi:

A "Yo, Carmen", la bailaora María Pagés aspira a transcendir el mite de la dona fatal esculpit per Merimée i per totes les versions masculines que s'han fet excepte la Carmen Burlesque, de Chaplin, de la que es salva la mirada paròdica i humanista del món. Es tracta doncs d'una aventura genuïnament femenina, en deu quadres, integrats per vuit bailaoras / bailaors i set músics en directe, flamencs i clàssics. En aquest nou espectacle, la dona obre la seva emoció i intel·ligència, com si d'un ventall es tractés.

En una narració potent, artesanalment filades; expressa el seu coneixement i contradiccions, els seus amors i desamor, la seva força i fragilitat, la seva inseguretat i insatisfaccions, la seva solitud, la seva sensualitat, la igualtat encara no assolida, la maternitat. Pagés recull en aquest últim espectacle a la dona real i reivindica que "Carmen està en totes les dones i que totes les dones som Carmen".

Crítica: Yo, Carmen

16/08/2015

Isnpirada revisió del mite de Carmen

per César López Rosell

 Una dona com una altra. A Yo, Carmen , María Pagés rebutja el mite creat per Mérimée per parlar, des de la seva personal estètica flamenca, del que senten les dones d’avui. Dels seus amors i desamors, de la seva força i fragilitat, del seu món solitari, del pes de la religió, del de la maternitat i de la rebel·lia davant el dominant món masclista amb la incidència gairebé diària de la lacerant violència de gènere. Peralada va aclamar amb entusiasme la impactant i actual mirada d’aquesta gran artista sobre un personatge tantes vegades recreat només des de l’excloent visió masculina. 

 L’estrena a Catalunya, dijous a la nit, de l’espectacle va deixar la convicció que Pagés ha edificat una obra mestra. Als 50 anys, la coreògrafa i bailaora ha arribat a la maduresa necessària per abordar una Carmen lliure dels interessats tòpics. Una dona que reivindica la igualtat: «Ni jo sóc més que tu, ni tu ets més que jo», proclama per ressaltar-ho. 

 Estructurat en 10 quadros, amb sis bailaoras i dos bailaores , el muntatge creix amb una coralitat exemplar. «Totes som Carmen», havia dit, i els precisos i preciosos moviments de les seves ben il·luminades coreografies així ho manifesten, i tot i que l’embruixador aleteig dels seus llargs braços i la geometria de les composicions de Pagés són sempre al centre, brilla com poques vegades el joc de conjunt. 

 La música de l’òpera de Bizet, el flamenc i les composicions originals del guitarrista Rubén Levaniego i el seu equip tenen una enorme força, així com el cante d’Ana Ramón i Loreto de Diego. Després de la introducció amb l’obertura de Bizet, l’episodi dedicat a la paraula amb textos de María Zambrano, Benmoussa, Yourcenar, Atwwod i la mateixa Pagés sorprèn pel bell equilibri entre el vers i la dansa. És escruixidor el ball de la visió de la por davant l’agressió. 

 Les escenes de les mestresses de casa, brandant escombres i draps de cuina, impacten per la seva gràcia i plasticitat, així com la farruca al voltant de l’amor de María Pagés, que va tornar a recordar a l’auditori les seves arrels catalanes amb la seva àvia de Lleida. Hi va haver molta ironia en els tanguillos de La marcha de lo cotidiano , amb al·lusions a la tirania de la moda i la publicitat, i va ser extraordinari el quadro del mite trencat amb la ballarina sola davant el mirall enfundant-se el vestit de Carmen per després anar-se’l traient. Una clamorosa soleá final va tancar un espectacle que està en negociacions per arribar al Liceu abans que la coreògrafa i Cecilia Bartolí acabin d’ultimar una impactant fusió al voltant del barroc. Una bomba, ¿potser per a Peralada?