Yo, Carmen

Dansa

informació obra


Il·luminació:
Pau Fullana
Vestuari:
María Pagés
So:
Mariano García
Ajudantia de direcció:
José Barrios
Intèrprets:
María Pagés, Isabel Rodríguez, María Vega, Eva Varela, Lucía Campillo, Sonia Franco, Macarena Ramírez, José Barrios, José Antonio Jurado
Interpretació musical:
Ana Ramón (cant), Loreto de Diego (cant), Rubén Levaniegos (guitarra), José Carrillo (guitarra), Chema Uriarte (percussió), Sergio Menem (violoncel), David Moñiz (violí)
Companyia:
María Pagés Cía. , Intims produccions
Composició musical:
George Bizet, Sebastián Iradier, Rubén Levaniegos, Sergio Menem, David Moñiz, María Pagés
Text:
Marguerite Yourcenar, Margaret Atwood, Belén Reyes, Cécile Kayirebwa, Forug Farrojzad, Widdad Benmoussa, María Pagés
Direcció:
Iván Morales
Sinopsi:

A "Yo, Carmen", la bailaora María Pagés aspira a transcendir el mite de la dona fatal esculpit per Merimée i per totes les versions masculines que s'han fet excepte la Carmen Burlesque, de Chaplin, de la que es salva la mirada paròdica i humanista del món. Es tracta doncs d'una aventura genuïnament femenina, en deu quadres, integrats per vuit bailaoras / bailaors i set músics en directe, flamencs i clàssics. En aquest nou espectacle, la dona obre la seva emoció i intel·ligència, com si d'un ventall es tractés.

En una narració potent, artesanalment filades; expressa el seu coneixement i contradiccions, els seus amors i desamor, la seva força i fragilitat, la seva inseguretat i insatisfaccions, la seva solitud, la seva sensualitat, la igualtat encara no assolida, la maternitat. Pagés recull en aquest últim espectacle a la dona real i reivindica que "Carmen està en totes les dones i que totes les dones som Carmen".

Crítica: Yo, Carmen

17/10/2016

A recer de l'exotisme, un flamenc directe i desinhibit

per Jordi Bordes

Des del principi de la carrera que li demanaven a María Pagés que revisés la Carmen de Bizet. Ella s'hi va negar rotundament. Li provocava rebuig aquell exotisme malentès i, sobretot, aquella mirada de la dona despreocupada, que provoca baralles sagnants, com si res. María Pagés entén el feminisme, des d'una òptica antagònica. I això és el que ha volgut ensenyar en el seu muntatge de gran format: un cos de set ballarines i un cos de música encara més nombrós (amb guitarres, caixa i cantaros però també amb violí i violoncel).

Deixa clara la seva postura en la mateixa obertura. Amb els ventalls reacciona a les notes conegudíssimes del compositor romàntic, com si fossin escuts. Fins i tot amb la tonada de "toreador" repel·leix l'atac novament a les banderilles (ventalls tancats) que proven d'engaltar-li. A canvi, revisiona llibret, incloent peces en francès (una seguidilla cantada en francès per a una cantaora és un exercici d'alta cuina) o en àrab. María Pagés alterna les coreografies de cor (en les que ella no sempre hi intervé) amb els seus duets o solos.. El contrast amb la resta de ballarins és notable: pel seu cos (un pam més alt) i per la seva maduresa. Però no prova d'amagar-se res (fins i tot s'atreveix a cantar un poema prou explícit de ser feliç amb les "patas de gallo" i els "tres quilos de más"). Ho fa quan ja s'ha fet seu el públic. Perquè si, inicialment, és més una dramatúrgia que una coreografia (es parla i canta més que es balla). Mica en mica va guanyant pas el taconeo (una manera de persuadir a partir de l'esforç i no de la seducció fàcil del cos fresc i atractiu). 

El vestuari és un altre dels elements destacats. Perquè dóna un gran joc i unitat als diferents cossos de ball. L'home, practicament no existeix en aquesta peça. En tot cas, pren forma de tamboret; que s'esperi assentat aquell qui vulgui veure una dona seductora que fa embogir el mascle. A canvi de la bellesa, reivindica la cultura: la lectura en forma de llibre (una lecuira que recorda Incendis, de Mouawad). 

Si Pagés va signar un espai blanc de línies que projectaven a l'infinit, a Utopía (2011), inspirat en l'arquitectura de Niemeyer, ara apel·la a la foscor i al món concret. Però , en comptes de bastir una nova mirada castradora de La casa de Bernarda Alba o frívola de Carmen, apel·la a la dona d'avui, que lluita per aconseguir la igualtat social amb l'home i seguir vivint la maternitat. (S'emparenta, doncs amb obres del tall de Conillet).