Yo maté a mi hija

Teatre

informació obra


Autoria:
Carmen Domingo, Choderlos de Laclos
Intèrprets:
Teresa Vallicrosa, Jordi Llordella, Neus Pàmies
Il·luminació:
Mario Gas
Ajudantia de direcció:
Mónica López
Escenografia:
Natalia Sánchez
Traducció:
Javier L. Patiño
Sinopsi:

¿Puede una madre matar a su hija y justificarlo?

¿En qué momento se traspasa la barrera del cariño, del amor maternal, y comienza a pisarse el resbaladizo territorio de la dominación absorbente que puede justificar incluso el asesinato de un hijo?

 ¿Pueden los avances científicos progresistas acabar siendo un arma peligrosa si se llevan al extremo y preludiar el exterminio de la sociedad?

Eso mismo se preguntaba la opinión pública de entonces y se preguntará el espectador de ahora.

“Es una historia real con un trasfondo político y mítico casi inabordable, que ningún novelista, quizás a excepción de Mary Shelley, la autora de Frankenstein, hubiera podido urdir mejor”

Isabel Coixet

Una historia tan sorprendente que ”puede parecer una novela”.

       Juan Marsé


Crítica: Yo maté a mi hija

26/03/2015

Intel·ligent retrat d'una història i una època llunyana i propera alhora

per Jordi Bordes

"Yo maté a mi hija" és un retrat de les dones que es reivindicaven a finals dels anys 20. Era una elit que confiava en una revolució femenina per aconseguir gaudir d'una societat més justa, més rica, més pròspera. amb un plantejament probablement massa idealistes i d'una radicalitat que fa por pensar-hi van pensar que el món podia canvia i que elles en serien executores i testimonis d'aquests canvis. així era Aurora Rodríguez, que 18 anys després d'haver educat una filla i aconseguir que brillés en tot i pertot va decidir assasinar-la. Perquè la filla, Hildegart, havia decidit prendre un camí diferent al que ella li havia disposat. Si no valia per construir aquest Paradís socials, no es mereixia viure. El cas va aixecar molta polseguera en l'època i els diaris van recollir l'esdeveniment. A partir d'aquests retalls (i d'una entrevista en exclussiva que Aurora va concedir a un excol·lega de Hildegart) es crea una mena de biopic amb uns personatges carregat de plecs, que els hi aporten coplexitat, humanitat i permeten construir uns perfils molt humans, ambigus. És el públic el que ha de decidir quin és el limit que no hauria d'haver creuat Aurora i Hildegart o el propi periodista. Probablement, tothom vol dominar el discurs per insuflar la seva opinió. 

el treball parteix d'una interpretació de pedra picada de Teresa Vallicrosa (Aurora) i d'una reivindicativa i alhora fràgil Hildegart (Neus Pàmies). Jordi Llordella és el periodista que es converteix en una mena de narrador però no és buit, com podria semblar. Ell també hi té a dir i insinua i mostra caràcter, extrem que ajuda a mostrar un personatge amb color, amb intenció. el treball és auster, net, directe, amb molta càrrega de discurs però que no arriba a saturar. La història és densa, sí, d'uns fets de fa un seglke però que revelen que no ha canviat tant la societat (hi ha alguns mecanismes que es repeteixen). La societat, doncs no ha millorat com ideava Aurora a través del testimoni i lideratge de Hildegart. És, doncs, la història d'una derrota ideològica en el temps, més que d'un crim amb una víctima i una culpable. Bona troballa.

Trivial