¿Puede una madre matar a su hija y justificarlo?
¿En qué momento se traspasa la barrera del cariño, del amor maternal, y comienza a pisarse el resbaladizo territorio de la dominación absorbente que puede justificar incluso el asesinato de un hijo?
¿Pueden los avances científicos progresistas acabar siendo un arma peligrosa si se llevan al extremo y preludiar el exterminio de la sociedad?
Eso mismo se preguntaba la opinión pública de entonces y se preguntará el espectador de ahora.
“Es una historia real con un trasfondo político y mítico casi inabordable, que ningún novelista, quizás a excepción de Mary Shelley, la autora de Frankenstein, hubiera podido urdir mejor”
Isabel Coixet
Una historia tan sorprendente que ”puede parecer una novela”.
Juan Marsé
(...)
Un muntatge que no es pot agafar amb pinces perquè demana contenció fins al punt just de mantenir la mirada objectiva del fet real sense manipular-lo excessivament, tret del mínim que requereix la caracterització dels personatges. El veterà actor Pep Molina ha agafat les regnes de la direcció, amb la col·laboració de l'actriu Mónica López. Per crear una atmosfera de calidesa i retorn als anys trenta, s'ha comptat amb la mà mestra en el disseny d'il·luminació de Mario Gas. (...)
'Yo maté a mi hija' no és una crònica més de l'Espanya negra sinó un testimoni de la pressió que en cada època exerceixen segons quines tesis polítiques o pseudocientífiques i de la capacitat que tenen de penetrar en l'interior de les ments més vulnerables. Vuitanta anys després, els episodis actuals de captació de joves i adolescents a través d'Internet des de l'aparell autonomenat Estat Islàmic i les accions sanguinàries que acaben portant a terme recorden altres accions portades al límit anys enrere com la que va convertir Aurora en una mare assassina de la pròpia filla, que havia creat com un prototip del que havia de ser la dona del futur. (...)