L’ambigüitat del títol ja resulta ben reveladora:
YOUARENOWHERE. Segons com el llegeixis , aquest títol ens indica que “ tu estàs ara aquí”. Però segons com el
llegeixes, les mateixes paraules t’estan dient que “tu no estàs a cap lloc”. I aquesta desubicació del títol sembla estar
parlant-nos de desconcerts emocionals que admeten alhora possibles
interpretacions quàntiques. I/o de percepcions equívoques de la realitat de les
quals no queden exclosos els efectes derivats de l´ús d’aquelles substàncies
que et fan perdre una mica de vista la realitat. I/o d’ inquietants trobades amb el teu propi
doble ; ja ho deia Freud que no hi has res més sinistre que trobar-te
cara a cara amb el teu “Doppelgänger”. I no cal ni que aquet “Dooelgänger” es presenti
mostrant el pitjor de tu mateix: només el fet que digui allò mateix que tu
dius, ja dóna prou “yuyu”. Tot això constitueix el nucli d’aquesta aplaudida i premiada
proposta escènica d’Andrew Schneider de la qual, quan menys coses sàpiga l’espectador,
més en podrà gaudir. I tot això, ho visualitza Schneider amb uns recursos que
certament tenen la qualitat de proporcionar-li a l’espectador la sensació de sorpresa i puntual desconcert que travessa al mateix
protagonista de l’espectacle.
Membre durant anys d’aquell Wooster Group que ha deixat forta petjada en els cercles més experimentals de l’escena
novaiorquesa ( el mateix Wooster Group del qual va ser cofundador Willem Dafoe
i que ens ha fet ja també alguna notable visita), Schneider demostra que no cal
ser cap mag de Las Vegas d’aquests que es gasten milions als seus muntatges
escènics , per crear miratges sensorials que et poden fer dubtar del que estàs
o no estàs veient. Però mentre els mags ho fan per tal de deixar-te convençut
dels seus poders, Schneider sembla fer-ho per demostrar-te més aviar el poc
poder que exerceix el seu personatge
( i potser el poc poder que
exercim tots plegats , malgrat el nostre desig de tenir-ho tot sota control)
quan es tracta de valorar i lligar curt el propi camp perceptiu. Diuen les cròniques i
els dossiers de premsa que Schneider és un veritable “manetes”, quan de noves
tecnologies es tracta. I certament, Schneider demostra les seves habilitats en
aquest terreny a cada moment d’una proposta en la qual els efectes sonors, els
sobtats cops de llum i les distorsions tecnològiques de tota mena,
exigeixen una feina rigorosament mil·limetrada. Però Schneider té la gran
virtut de fer que te n’oblidis ràpid de l’aparell tècnic que embolcalla el seu
monòleg que no ho és , i entris de seguida en la seva “Twilight Zone”, la dimensió desconeguda del seu discurs
atropellat ple de somriures còmplices amb l’espectador que no revelen mai de
fet tampoc quina mena de complicitat està buscant. I si tot el que us dic
sembla molt críptic vol dir que anem bé: com deia abans, del que es tracta aquí
és de saber quan menys millor. D’escoltar aquests monòlegs en els quals sembla
ser que s’escolen moltes dades personals del mateix creador, dels seus forats
vitals i períodes addictius, sense pretendre treure’n del tot l’entrellat . I
de deixar-te portar per aquests miratges perceptius que acaben deixant una petjada més notable que el torrent de paraules
que circulen per l’escenari. De fet, es pot dubtar si Schneider assoleix l’objectiu
de convertir el seu sofisticat muntatge en una reflexió sobre la multiplicitat
de realitats que s’amaguen darrera la il·lusòria percepció d’una única
realitat. Però del que no es pot dubtar és de la capacitat d’aquest creador per
saber enxampar l’espectador en el seu camp il·lusori . I en això, sí s’acaba
semblant més a un mag amb bon sentit de l’espectacle que a un filòsof de l’escena
amb bons recursos tècnics al seu abast.
