YOUARENOWHERE

informació obra



Autoria:
Mariona Naudín
Sinopsi:

YOUARENOWHERE, del creador, performer i guanyador d'un premi Obie Andrew Schneider, és una meditació existencial cuinada a foc ràpid que fa servir la física, elements de la cultura pop i revelacions personals per analitzar temes que van de la mecànica quàntica i els universos paral·lels a connexions perdudes i fins i tot els passos de recuperació d'AA (Alcohòlics Anònims). Fent servir un conjunt de complexos efectes visuals i auditius per tal de produir un paisatge fluid i canviant de sobrecàrrega sensorial, YOUARENOWHERE transforma l'espai i el temps lineal per tal de curtcircuitar les nocions preconcebudes sobre nosaltres mateixos i sobre el que vol dir ser aquí i ara.

YOUARENOWHERE ha esgotat les localitats a sales de Nova York, Minneapolis, Ljubljana, Melbourne, París, Estrasburg, Douai-Arras, Tolosa, Londres i Praga durant els últims dos anys. L'espectacle s'ha vist en espais dedicats a l'avantguarda escènica tan destacats com EMPAC (Experimental Media and Performing Arts Center), el Wexner Center for the Arts de Columbia i l'On the Boards de Seattle.


Crítica: YOUARENOWHERE

25/07/2019

De la mà d'Andrew Schneider, no sobràs mai si ets aquí o t'has perdut en el no res, i si ets tu o ets el teu doble.

per Ramon Oliver

L’ambigüitat del títol ja resulta ben reveladora: YOUARENOWHERE. Segons com el llegeixis , aquest títol ens indica que  “ tu estàs ara aquí”. Però segons com el llegeixes, les mateixes paraules t’estan dient que “tu no estàs a cap lloc”.  I aquesta desubicació del títol sembla estar parlant-nos de desconcerts emocionals que admeten alhora possibles interpretacions quàntiques. I/o de percepcions equívoques de la realitat de les quals no queden exclosos els efectes derivats de l´ús d’aquelles substàncies que et fan perdre una mica de vista la realitat.  I/o d’ inquietants trobades amb el teu propi doble ;  ja ho deia Freud  que no hi has res més sinistre que trobar-te cara a cara amb el teu “Doppelgänger”. I no  cal ni que aquet “Dooelgänger” es presenti mostrant el pitjor de tu mateix: només el fet que digui allò mateix que tu dius, ja dóna prou “yuyu”. Tot això constitueix  el nucli d’aquesta aplaudida i premiada proposta escènica d’Andrew Schneider de la qual, quan menys coses sàpiga l’espectador, més en podrà gaudir. I tot això, ho visualitza Schneider amb uns recursos que certament tenen la qualitat de proporcionar-li a l’espectador la sensació  de sorpresa i  puntual desconcert que travessa al mateix protagonista de l’espectacle.

Membre durant anys d’aquell Wooster Group que  ha deixat forta petjada  en els cercles més experimentals de l’escena novaiorquesa ( el mateix Wooster Group del qual va ser cofundador Willem Dafoe i que ens ha fet ja també alguna notable visita), Schneider demostra que no cal ser cap mag de Las Vegas d’aquests que es gasten milions als seus muntatges escènics , per crear miratges sensorials que et poden fer dubtar del que estàs o no estàs veient. Però mentre els mags ho fan per tal de deixar-te convençut dels seus poders, Schneider sembla fer-ho per demostrar-te més aviar el poc poder que exerceix el seu personatge  (  i potser el poc poder que exercim tots plegats , malgrat el nostre desig de tenir-ho tot sota control) quan es tracta de valorar i lligar curt  el propi camp perceptiu. Diuen les cròniques i els dossiers de premsa que Schneider és un veritable “manetes”, quan de noves tecnologies es tracta. I certament, Schneider demostra les seves habilitats en aquest terreny a cada moment d’una proposta en la qual els efectes sonors, els sobtats  cops de llum i  les distorsions tecnològiques de tota mena, exigeixen una feina rigorosament mil·limetrada. Però Schneider té la gran virtut de fer que te n’oblidis ràpid de l’aparell tècnic que embolcalla el seu monòleg que no ho és , i entris de seguida en la seva “Twilight Zone”,  la dimensió desconeguda del seu discurs atropellat ple de somriures còmplices amb l’espectador que no revelen mai de fet tampoc quina mena de complicitat està buscant. I si tot el que us dic sembla molt críptic vol dir que anem bé: com deia abans, del que es tracta aquí és de saber quan menys millor. D’escoltar aquests monòlegs en els quals sembla ser que s’escolen moltes dades personals del mateix creador, dels seus forats vitals i períodes addictius, sense pretendre treure’n del tot l’entrellat . I de deixar-te portar per aquests miratges perceptius  que acaben deixant una  petjada més notable que el torrent de paraules que circulen per l’escenari. De fet, es pot dubtar si Schneider assoleix l’objectiu de convertir el seu sofisticat muntatge en una reflexió sobre la multiplicitat de realitats que s’amaguen darrera la il·lusòria percepció d’una única realitat. Però del que no es pot dubtar és de la capacitat d’aquest creador per saber enxampar l’espectador en el seu camp il·lusori . I en això, sí s’acaba semblant més a un mag amb bon sentit de l’espectacle que a un filòsof de l’escena amb bons recursos tècnics al seu abast.