El director Didier
Ruiz ja va presentar un treball revelador amb els joves al Grec 2015, 2015 Com a possibilitat.ës un comunicador que sap persuadir a tot tipus de col·lectius: avis com els de Dale recuerdos XXX o transsexuals com Trans (més enllà). Ara, presenta una nova versió de Youth (la quarta), en la que torna a posar al voltant d'una bombeta una quinzena de joves. transforma el seu teratre a la italiana amb una composició escènica molt simple a una mena de microteatre o, en realitat, microconfessions. Així,xiuxiuejant sense deixar de mirar abans als fons dels ulls de cada oient, els 15 joves del projecte expliquen les seves visions sobre la joventut, la mort, la por, el desig,l'amor, els gustos, la presència física, els somnis...
És una peça honesta, qne no especula en res. Els joves saben dir el que senten, sense necessitat de fer cap gran actuació. Conjuguen en present i amb un verb molt potent. Què exposen, per exemple? Saber disfrutar del moment de joventut
(“el puja i baixa constant; l’aquest sóc jo”). Entendre que el
comportament adult no és sempre el de les persones grans. Donar-se
un temps per a un mateix, si cal fumant-se un piti a la finestra
escoltant com la flama crema el tabac. Tatuar-se una abella per
recordar el somni en què el seu cos s’omple de flors i d’abelles
i que hi ha un ull que la mira i no la jutja. Sentir-se bé ballant
una coreografia, encara que normalment no t’agradi escoltar música;
veure que no és tant dolent que tot el grup t’aparti si tu et sent
bé amb tu mateix. Olorar les pàgines impreses del còmic V de
Vendetta, veure-s’hi identificat en moltes vinyetes. Tenir por que
algun dia algú s’oblidi d’ell, quan ja no sigui viu; percebre
que el seu avi ja no el reconeix. Atrevir-se a cantar fort al metro però avergonyir-´se quan la mare ensenya la foto de primera comunió a un amic. No tenir por a la mort pròpia,
però sí al buit que pugui deixar la del seu pare; reconciliar-se
amb la de l’avi que l’acompanya. entendre que el seu físic pot
espantar l’altre però no renunciar-hi perquè s’hi sent a gust.
Sentir que un llaç lila al braç la identifica com a feminista i que
vàries noies li han demanat ajuda per sortir indemne en una nit de
festa. Mirar amb ambigüitat l’amor; entendre que es pot dir
t’estimo amb gestos, mirades i altres paraules. Expressar-se en
profunditat, mirant la nineta dels ulls i en la intimitat d’una
bombeta.
Aquest projecte de
teatre comunitari necessita treballar amb les idees ben clares, sense
subterfugis ni eufemismes. Atrevir-se a mirar la nineta dels ulls de
l’altre i pouar en el més íntim per establir un discurs, sempre
diferent (el text no s’aprèn, es diu des del moment). La seguretat
física es treballa amb una coreografia que, silenciosa, atrapa com
el so de l’ukelele de l’arrencada. Profund, és una invitació a
volar amb confiança amb els altres. Didier Ruiz els esperona a descobrir el jo, ben d’hora. A aprendre a dir no el més aviat possible, i conseqüentment. I, al públic més adult proposa el repte de ser capaços d’escoltar-ho.
