Zaquizamí

Dansa | Familiar

informació obra


Direcció:
Roberto G. Alonso
Intèrprets:
Anita Àstrid, Pol Salom, Gisela Vera
Escenografia:
Roberto G. Alonso, Tony Murchland
Il·luminació:
Tony Murchland
Vestuari:
Roberto G. Alonso, Víctor Peralta
So:
Carles Cors
Producció:
Cia. Roberto G. Alonso
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


"Zaquizamí" -la nova creació per a infants del prestigiós coreògraf Roberto G. Alonso- transcorre dins d’un espai ple d’andròmines, joguines velles i fetes malbé que decideixen superar el tràngol d’haver estat oblidades. Per aconseguir-ho, utilitzaran la seva imaginació, molta il·lusió i bon humor, tot jugant i creant un món de màgia i fantasia. 

Crítica: Zaquizamí

27/03/2017

Les golfes màgiques

per Andreu Sotorra

Espectacle coreogràfic, sense paraules, però amb molta imaginació i expressivitat, amb una banda sonora que li marca el ritme sense pauses, i que destaca per un vistós vestuari amb un bon nombre de canvis durant una hora —i només són tres intèrprets— i també per diversos jocs de màscares, joguines mòbils —la nostàlgica bicicleta de tres rodes—, un llibre màgic lluminós, un bagul dels records, penja-robes, maniquins, paraigües calidoscopi, vestits antics, una bola del món lluminosa, un televisor vintage, un armari ple d'andròmines i una casa de nines, entre altres elements que apareixen i desapareixen.

«Zaquizamí», paraula també màgica que sembla que s'hagi escapat del personatge de la Zerafina de l'obra «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, de la Sala Gran del TNC, si no fos que ja fa temps que volta pels escenaris, és un espectacle per a tota la família que embaladeix els més petits i no deixa indiferents els més grans perquè poua en la memòria indealitzada de la infància perduda o, si no perduda, almenys deixada enrere.

La interpretació del ballarí i les dues ballarines conforma una peça collage de diferents passos adaptats a cadascuna de les accions (les dues nines bessones, els tres cambrers amb màscara de cocodril de peluix amants del jazz i la beguda, la ballarina coixa que torna al ball amb una cama ortopèdica, el fragment que s'insinua de «Casablanca» a l'antic televisor, la funambulista sobre la corda fluixa... Una festa dins la festa que fa que els petits espectadors reinterpretin amb l'estímul de la imaginació i la porta oberta a la fantasia, privilegi de l'edat.

Tot plegat, sempre en l'ambientació d'unes golfes o en una habitació que fa de traster, amb una lluerna damunt, i que només de tant en tant se sent com grinyola una porta i s'escola un feix de llum per una escletxa per paralitzar els tres habitants de les joguines, un recurs que els contes han explotat sovint però que en aquesta creació de la companyia de Robert G. Alonso adopta un registre diferent i atractiu. (...)