El 16 de febrer s’estrenarà per primera vegada a Catalunya la peça més recent d’una de les veus més experimentals de l’escena teatral britànica: [Blank], d’Alice Birch, dirigida per Marc Chornet (al Tantarantana) i Roberto Romei (a la Fundació Brossa). La producció és fruit d’una col·laboració entre les dues fàbriques de creació alternatives Tantarantana i Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa –instigada, com ha declarat Ferran Murillo a la roda de premsa, per esdeveniments precedents com la ‘tardor Pinter’ de l’any 1996, pionera d’un model de col·laboració institucional que ara volen reprendre–.
La multiplicitat polièdrica de [Blank], que compta amb un centenar d’escenes gairebé micro-drames en si mateixes, la converteix en una obra que parla, alhora, de la violència del sistema judicial, de les incomunicacions entre generacions o de la dificultat de superar les ferides que no són del tot nostres, que ens venen donades o que són part d’una problemàtica sistèmica. Com ha declarat Marc Chornet: “[Blank] evidencia que les dificultats socials es perpetuen generacionalment i que, trencar la baula de venir marcats per les dificultats dels pares, a vegades és impossible”. Malgrat que l’eix de gènere és patent i indefugible: “la violència envers les dones és una qüestió específica, present al llarg del tot el text” (Helena Tornero, traductora), els directors han triat centrar-se en l’herència generacional i en les problemàtiques socials “que van més enllà de la història personal” –com ha afirmat Roberto Romei–. La proposta escènica és doble: el prisma jove, conformat per la Imèn Akandouch, el Jan Mediavilla, la Sònia Ninyerola i la Lea Torrents, interpretarà al Tantarantana una sel·lecció de 20 escenes; mentre que el prisma adult –amb Dani Arrebola, Elena Fortuny, Laura López i Francesca Vadell–, n’escenificarà unes altres 15 a la Brossa. Tot plegat respon a la voluntat dels directors de materialitzar la diferència temporal i generacional en un lloc físic, com a metàfora de dos mons que, per bé que connectats, no aconsegueixen mai tocar-se. Els dos espectacles podran veure’s de manera autònoma, però la seva simultaneïtat –un 30% de les escenes són compartides–, ha obligat a sincronitzar-los a toc de rellotge.
[Blank] és un repte dramàtic a múltiples nivells: no compta amb un fil argumental que rebli unes escenes amb les altres ni amb una caracterització dels personatges que els permeti identificar o personologitzar: “encarnem diferents personatges constantment” (Imèn Akandouch), “a l’obra tenim 19 o 20 anys, però a vegades ens relacionem i parlem com si en tinguéssim 10”. Així ho ratifica Marc Chornet: “quasi que podríem anar tots vestits de negre i funcionaria”. L’estratègia de tensionar la categoria dramàtica de personatge –un dels eixos vertebradors de la dramatúrgia de Birch, com ja hem pogut veure a Revolt. She Said. Revolt Again (2014) o a Anatomy of a Suicide (2017)–, permet desestabilitzar i ampliar els límits del subjecte identitari, tot posant el focus no tant en l’individu sinó, altrament, en els processos i les relacions que el constitueixen. Com a espectadores ens trobem davant d’un text que desnaturalitza reificacions i que, a través de la llacuna –com indica el seu títol–, ens força a repensar la nostra relació amb l’alteritat i subratlla, insistentment, la nostra condició interloquada, o, com diria Hannah Arendt, el nostre ‘inter-esse’ (el nostre ser-en-comú).
Alba Knijff Massip
