Terrisaires de la dansa
Diuen els arquitectes que la física sempre pot a la química. Que una rajola posada en una façana sempre acabarà caient a terra; només li cal sumar-hi la variable Temps. La recerca artística d’Olga Mesa s’interroga en com reformular la màxima i pretén que la imatge eternitzi qualsevol element físic. Ella porta tota la vida atrevint-se a qüestionar conceptes bàsics. Com el temps, Com la física. Com l’espai. I amb aquests tres elements, es construeix la Constel·lació que el Mercat de les Flors ha preparat per aquest final de gener. El gruix de les activitats es produiran a partir de dimarts, amb un desplegable d’instal·lacions al Mercat i també amb la darrera peça, de notable esforç físic Carmen//Shakespeare, a partir de dijous.
Carmen // Shakespeare és una peça ambiciosa, de 4 hores de durada. Resseguint les claus del llibret de Carmen la companyia internacional Hors Champ/ Fuera de Campo (creada per Olga Mesa el 2005 i que Franciso Ruiz de Infante s’hi sumaria a partir del 2010) viatja de l’amor a la mort més amarg en quatre parts: la seducció, el conflicte, la pèrdua i la mort. Si sembla que driblen l’escena del matador, sí que han incidit en els torejadors. Per això, al novembre van convocar un càsting en el que s’hi van apuntar un centenar d’artistes. Al final, n’han hagut de triar només sis i els ajuda a imprimir ritme i moviment a la partitura més icònica de l’òpera de Bizet.
En l’univers de Fuera de Campo no hi volen veure fronteres. El vídeo és una "extensió" lògica de la seva recerca, del seu qüestionar contínuament el punt de vista, comenta la coreògrafa. Més enllà de la fisicitat, el treball apel·la a la consciència, a la memòria, a la mirada de cada persona (artista o espectador). Carmen és un mite comú i s’inspiren també en la poesia de Shakespeare, que va ser, comenta Ruiz de Infante, “un creador de mites”. En aquesta combinació trenquen els dispositius de memòria personal i accedeixen a un nou temps/espai.
Fa 25 anys, la coreògrafa va advertir Estonoesmicuerpo, mentre es mostrava en viu i en pantalla: Una contradicció flagrant. La imatge d’aquell cos en moviment avui segueix interrogant en els arxius audiovisuals i s’enfronten al cos transformat després de 25 anys de vida. Però també al cos de Natacha Kuznetsova que el reencarna. El temps i l’espai han donat la raó a la coreògrafa: aquell no era el seu cos, perquè ara en té un altre (no hi cabria en el camisó de l’estrena, adverteix ella mateixa, divertida) i l’actriu a qui ha traspassat els moviments respon a un altre esquelet, encara que respongui a la vitalitat d’ella en el passat. I en aquesta mena de bucle, de la que Olga Mesa i Francisco Ruiz de Infante se senten atrets, apareix una altra dimensió a revisar: el temps.
Natacha és present o és passat? Ella balla i es mou en aquest 2021 però partint de l’embrió del 1996. Mesa la veu com el seu jo del passat. Per la mateixa regla de tres, Natacha llegirà Mesa com una projecció del seu futur. I cap de les dues es mouen de l’avui més rigorós. Iago Pericot, que pretenia fer una tercera versió de MozartNu pocs mesos abans de morir, també havia jugat amb el traspàs coreogràfic i el temps amb la confrontació dels cossos dels joves de feia 20 anys, amb els joves actuals (i hi volia incloure-hi una tercera parella amb diversitat funcional, per destil·lar una nova imatge de bellesa). Per Pericot, que ho veia tot des de la platea com a director, el quadre existia en el rigorós present. Mesa, que hi entra i s’embruta amb materials i càmeres, tempteja el temps i el mou a la seva voluntat, com qui engega i atura un metrònom. En aquest joc del gat de Schroedinger (el gat és viu i mort alhora fins d’una caixa) transiten en un espai immens, i amb un suport fílmic que multiplica la dimensió espaial i temporal. Perquè relativitza les mides (amb l’ús del zoom in i zoom out) i els desplaçaments. En aquest moment/espai subjectiu l’”“aquí” d’uns és l’“allà” de tots els altres.
La sorpresa del treball de Fuera de Campo que tot i l’ús de la tecnologia per relativitzar punts de vista espaials i temporals, en realitat, s’acaba reduint a unes accions eminentment físiques, a una mena d’ofici de terrissaire, que s’embruta les mans, que ensenya les eines, que estira i manipula molt abans de la creació del concepte cinemalive. No hi ha cap voluntat d’espectacularitzar el moviment amb un chroma i estudis de cartró. Tot és cru, quasi despullat, evident, i en directe. Amb una honestedat que ignora el valor de la dramatúrgia, perquè és cada espectador el que es fa la composició de lloc, que vincula accions i moviments a partir de les seves sèries televisives de culte. Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, defineix el treball de la companyia “tecnologia que té pell”, una precisa mirada a aquesta paradoxa. Una mostra és el treball que han presentat, dins d'aquesta constel·lació dissabte passat a La Capella del Macba: Emissions del present: Una altra pel·lícula amb forats?
Mesa sembla agafar aquella rajola que saben els arquitectes que caurà i decidir sobre el seu destí. Fuera de Campo ja no són el seu cos, si no la física en sí mateixa.
