Emissions del present. Una altra “pel·lícula amb forats”?

Nous formats

informació obra


Coreografia:
Olga Mesa
Sinopsi:

Como un diálogo de sordos és el nom genèric que Olga Mesa i Francisco Ruiz de Infante donen als seus textos a quatre mans, als seus muntatges fílmics i a les seves conferències performatives. Aquesta proposta és una projecció performativa de diferents elements audiovisuals produïts al llarg del projecte Carmen // Shakespeare, principalment les pel·lícules Operación hacer la oscuridad (2016) i Solo clandestino (2017). Mentre que les imatges es despleguen a la pantalla, els artistes entren en els “forats” de la projecció per instal·lar-hi un joc estrany entre directe i diferit. Fan servir el cos, la veu i alguns accessoris de “l’estoc” Carmen // Shakespeare com a acceleradors de ficció, en una particular mena de conferència performativa.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Emissions del present. Una altra “pel·lícula amb forats”?

25/01/2021

Una contrarrellotge al buit

per Jordi Bordes

Probablement, la pandèmia ha afectat de nou la manera de viure aquesta proposta performàtica a La Capella. L'espai i la construcció és suggerent però costa implicar-s'hi des de la fredor de la cadira i la distància. Tot i la voluntat d'involucrar l'atzar (amb les pissarres d'Esto no es mi cuerpo) l'acció passa molt hermètica al davant dels ulls dels espectadors. Avui, passejar amb mascareta per entre les cadires, ben distanciades, genera una amenaça velada, probablement involuntàriament. Molt diferent d'aquella vulnerabilitat de les accions de la Fura dels Baus (Titus Andrónicus, Imperium, per citar dos títols que es van viure al Mercat de les Flors, o la recentment recuperada Manes). El treball d'Olga Mesa i de Francisco Ruiz de Infante juga contínuament amb els efectes òptics, des de la lletor, ensenyant el truc, la càmera l'escriptori i posa en qüestió, novament el temps i l'espai. de fet, el treball que es va poder veure dissabte ve a sr un pròleg del treball que preparen per a aquesta de setmana al Mercat de les Flors Carmen /Shakepeare. En el seu discurs, més referències logístiques que no pas argumentals, com si s'oblidessin que tenen el micro obert, un punt lúdic (com ara comentar els 50 minuts del passi com a colofó de la peça a la Capella).

El mon de Carmen es transmet, efectivament, amb el vermell dels draps i les boles de discoteca que van multiplicant feixos de llums. Hi ha un constant necessitat a no fer tard, que la distancia de peces contemplatives i que suposen tot un contrast en un equipament museístic. L'escena és art plàstic en moviment; una performance de la que l''espect5ador té els seus referents i memòria i que mira de alinear amb el que es cuina al davant. És molt bo que les programacions es contaminin entre teatres i museus; la llàstima és que l'obligatorietat de distàncies hagi minvat la connexió amb l'espectador. Que s'ho mira distant, un punt incrèdul al raig d'estímuls i d'un aparent desordre volgut.