LaFura dels Baus està a punt de celebrar els 40 anys. Van ser uns trencadors en tots els paràmetres possibles. I, ara la mateixa burocràcia administrativa els hi posa moltes traves. També és cert que ara no és tant fàcil espantar com abans. I el seu teatre parteix de deixar vulnerable l'espectador i l'actor per construir un espai nou. Fa angúnia que la modernor del 1996, quan es va estrenar Manes, no aguanti el pas del temps. Com va passar en l'acció de trencar el cotxe d'Accions (1984) a M.U.R.S. Però, vist un assaig amb públic la setmana passada es pot dir que ñes imatges expressionistes, de contrallum, són d’una profunda contundència. Manes, sense personatges ni una trama concreta, presenta uns caràcters canviants que obliguen l’espectador a viure’l i reconstruir-lo a partir del seu jo més íntim. Tantiñá, un dels directors fundadors de La Fura dels Baus, no apel·la a la raó sinó a remoure l’estómac en unes accions viscerals.
Només hi ha quatre claus bàsiques per on transita Manes: el naixement, la mort, el sexe i el menjar. Els dos primers són fets irrenunciables de tot ésser viu. La sexualitat remet a la supervivència de l’espècie; i l’aliment, a la supervivència de l’individu. Veure Manes, avui, és poder accedir a imatges icòniques com el fetus del naixement dels macroespectacles o la importància dels pals de telèfon on es pengen els artistes. Són elements molt senzills, de ferro i fusta, que fugen de la tecnologia. Tot i que el llenguatge sigui conegut per alguns més adults, esdevé revolucionari i intens per als més joves, que capten amb intensitat la vulnerabilitat, en trobar-se immers enmig de l’escena, on roden de manera incontrolada uns ous gegants per terra i s’esquitxa amb aigua, pasta, cendra, fragments de pollastre cru... No tot és cridòria i desordre. Manes també té un instant preciós en què cada intèrpret s’acarona amb els espectadors que l’envolten somrient-li i volent connectar-hi per, tot seguit, girar-se-li l’esquena i ensenyar-li cadàvers, conseqüències de la mort. O quan estenen criatures abandonades, moribundes, al peus d’alguns espectadors en una imatge que glaça el cor.
Si podeu anar-hi, calceu-vos vambes velles i disfruteu trobant-nos enmig d'un vendaval d'accions que s'encadenen i que alternen l'instant més poètic (cadàvers de criatures als peus dels espectadors) amb el més pròxim (les carícies i la mirada somrient, un a un) amb els més bestials (amb esquitx de cendra, carn crua, fluïds, i aigua embrutant el terra). Un preciós viatge a la humanitat més primitiva que qüestiona les aparents seguretats d'un món aparentment regulat, controlat, profilàctic. Una bestialitat que remet al llenguatge furer, com aquella Degustació de Titus Andrónicus, el 2010, però sense la necessitat de les pantalles de vídeo.
