estO NO eS Mi CuerpO

Dansa

informació obra


Coreografia:
Olga Mesa
Sinopsi:

Mi cuerpo vive una historia común a todos los cuerpos. Observo la obediencia a sus instintos, sus pequeños errores, sus dudas, sus accidentes, sus manifestaciones involuntarias, sus deseos y errores. Quería en esta pieza bailar el desorden de estas imperfecciones.

El solo estO NO eS Mi CuerpO es la primera parte de la trilogía Res, non verba que Olga Mesa comienza en 1996, en colaboración estrecha con el artista visual Daniel Miracle, con la necesidad de cuestionar el pensamiento del cuerpo y sus desequilibrios como lugar de encuentro con la mirada del otro.

 Ahora, más de veinte años después, Mesa revisita su icónico solo un fascinante trabajo de transmisión junto con a la bailarina Natacha Kouznetsova y el artista multimedia Francisco Ruiz de Infante.

 Con un lenguaje crudo y intenso, Mesa pone el foco en las manifestaciones involuntarias del cuerpo y sus emociones. Un cuerpo que transita entre el estado de vigilia y las deflagraciones de gestos y que se muestra en la terrible belleza de su derrota. Un universo enigmático que se desdobla en el cuerpo de Natasha Kuznetsovacon una delicadeza y una fuerza cautivadoras donde la video-instalación de Ruiz de Infante y la cámara forman parte del dispositivo performativo.

 Es un viaje de lo íntimo, del que también forman parte el cine de Tarkovsky y el universo de Magritte, a quien la coreógrafa responde a su “Ceci n'est pas une pipe” con el título de la pieza “Esto no es mi cuerpo”.

 Para esta ocasión se presenta una versión en proceso de creación, pero muy avanzada. La pieza se estrena el 16 de diciembre en el CDCN Pôle Sud, Estrasburgo (Francia).


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: estO NO eS Mi CuerpO

23/01/2021

Voltar per l'etern bucle

per Jordi Bordes

Quan la coreografia acaba en un racó on marca l'inici de l'espectacle és que et convida a un etern bucle. El treball, de fa 25 anys, d'Olga Mesa ja tenia aquest obsessió. El que és màgic és que, un quart de segle després el públic pugui tornar a recordar a les indagacions d'aquell moviment etern. I comprovar com, a cada volta, s'incrementa el gruix dramatúrgic-Ara, Olga Mesa ha traspassat el ball a Natacha Kuznetsova. I confronten els moviments del 1996 en vídeo amb els del 2021 en directe. Però també hi ah vídeo del 2019 de la pròpia Natacha escalfant. I rastres de vestuari, quadres, llibretes d'un procés que torna a estar enganxat a la paret, com en el procés de creació. El treball de la companyia Fuera de Campo (Mesa la va crear el 2005 i Francisco Ruiz de Infante s'hi va adherir el 2010) és brut voluntàriament. Els hi agrada deixar els rastres; il·luminar sets que s'utilitzaran posteriorment, que tenen un raó de ser encara que potser al final no es desenvolupin. Ara, el Mercat els hi ha programat un cicle (una constel·lació que va més enllà de programar dos espectacles).

Ells ensenyen el seu mapa, les seves coordenades; i és el públic el que decideix què mirar, què relacionar, quina volada vol que tingui la peça. És imprescindible que sigui actiu, ells hi confien cegament. Perquè l'exposició del llenguatge coreogràfic no té una lectura plana i simple. És una invitació a entrar a un túnel i a prendre consciència dels possibles significats dels rastres que es van deixant, siguin sobre el cos, amb perfil de guix, o amb retalla de vídeos que se sobreposen. Com al primer Jan Lauwers, l'explosió d'accions i vídeos col·lapsen i obliguen a optar per concentrar-se en un recorregut que serpa únic, que en una altra sessió podria prendre elements diferents. Tot i que juguin a què el públic relacioni l'acció amb la seva memòria de fons sempre hi ha qüestionar el temps. I, per definició, l'espai: "una persona no es pot banyar dos cops en el mateix riu" deia Heràclit. L'espai doncs es transforma en el temps. I mentre, amb una sorpresa inesperada de la pròpia Olga Mesa Esto no es mi cuerpo, continua rodant en bucle, incandescent, com una màquina del temps.

L'enllaç a Youtube no està disponible.