14/5/2014
Igualada és afortunada. Durant uns dies, des de fa vint-i-cinc anys, es transforma en un gran escenari de teatre familiar que congrega públic, companyies i programadors. El premi és La Mostra.
Consolidada com la Fira de teatre infantil i juvenil de referència a Catalunya després de la unificació de les mostres que s’organitzaven a Igualada i Cerdanyola del Vallès, s’ha convertit, a dia d’avui, en una cita imprescindible. Pel públic és una gran festa que omple de teatre, dansa, circ, clown, titelles, màgia... places, carrers i sales amb un centenar d’actuacions per remenar i triar; pel sector és un mercat, un aparador per exhibir i comprar (en el millor sentit de negoci) les últimes produccions, un punt neuràlgic de trobada i intercanvi del qual n’acaben sortint moltes de les contractacions de la temporada. Per això, ser-hi o no ser-hi, és clau, especialment per les companyies i els temps actuals. Però no cada any es produeix un espectacle i el certamen ha d’obrir-se també a companyies emergents, noves perspectives...
La direcció artística cada cop ho té més difícil a l’hora de seleccionar els espectacles. No només perquè sol·liciten participar-hi més de dues-centes companyies i acaben conformant-ne la graella una cinquantena, sinó perquè l’exigència és i ha de ser, també, cada vegada més elevada. Símptoma de bona salut, sens dubte. I què han de tenir les propostes per accedir a La Mostra? Doncs, sobretot, qualitat, contemporaneïtat, novetat i risc.
Tot i això, malgrat aquests criteris generals, entre els 59 muntatges que s’han pogut veure en l’edició d’enguany també hi ha hagut propostes clàssiques –i atrevides, pensant en els infants del segle XXI– com ‘El fantàstic Màgic d’Oz’ de la Cia. Titelles Sebastià Vergés, una cèlebre nissaga que manté intacta la tècnica del titella de guant català i la posada en escena de l’escola tradicional. Uns titelles de tota la vida, innocents i artesanals, amb teatret i decorats com els que encisaven els nostres avis, que contrasten amb les cada vegada més predominants noves tecnologies.
En aquesta Mostra, els audiovisuals s’han desplegat en diversos muntatges prenent formes diferents. Per exemple, a ‘Com gat i gos’ de Teatre animal –un dels exitosos “salts de trampolí” que ha brindat la fira–, s’han posat al servei d’un magnífic guió i un dibuixant que crea un món animat amb ritme i inventiva. Barreja realitat i ficció, fent entrar i sortir els personatges de la pantalla, com també succeeix a ‘La nena que vivia en una capsa de sabates’, l’última estrena de Zum-Zum Teatre. Aquí, però, l’animació esdevé més aviat un regal visual pels petits, amb papallones, arbres i núvols que els conviden a somiar. En canvi, a ‘Dot’, Maduixa Teatre experimenta amb les enormes possibilitats del multimèdia supeditant l’argument a l’exhibició d’una estimulant dansa virtual.
La recerca ha estat una altra de les constants de la fira, amb resultats més o menys reeixits. Així, entre els primers, s’han vist produccions que han fugit de convencionalismes investigant amb nous espais i noves maneres d’emocionar el públic com han fet els Farrés brothers i cia dins un globus aerostàtic (estàtic) amb l’aventura ‘Tripula’ i Roger Bernat/FFF amb ‘Domini Públic DIWO’, un original joc de rol que guia els participants a través d’uns auriculars. Altres companyies, com La Manofactoria amb ‘Menut Cabaret’, també s’han arriscat, però endinsant-se en el perillós terreny de l’avorriment per, com diuen, arribar al joc creatiu. És una proposta sensible i minimalista, sense paraules, creada a partir de mans i objectes petits, que encara que sap explotar un bonic animaló nascut a partir dels dits, es fa feixuga per lenta, quieta i avorrida. Possiblement en un altre espai hagués brillat més, un espectacle tan diminut requereix el més petit dels petits formats. Els PuntMoc són uns altres agosarats. Un trio de còmics (que, a més a més, són germans) perfectament sincronitzats, amb el gest com a únic llenguatge. El seu ‘GagsONtrix’ es divideix en tres parts: una primera molt potent i ben definida, una segona que punxa una mica pel que fa a la comprensió i la durada massa llarga d’alguns esquetxos, i una tercera que sembla voler completar l’espectacle amb uns quants minuts més. Hi ofereixen humor intel·ligent, rocambolesc, absurd i entretingut esculpit amb una tècnica força depurada de teatre físic, però encara poden modelar-lo.
Entre les perles, el fascinant i gairebé show televisiu ‘La gran ilusión’ del jove mag Antonio Díaz (El Mago Pop), els deliciosos i carregats de missatge ‘Adiós Bienvenida’ de Mimaia Teatro i ‘El baró dels arbres’ de Taaroa Teatre i Bufa&Sons, l’estrena ‘L’Endrapasomnis’ de Teatre al Detall que porta a escena aquest conte preciós de Michel Ende amb humor, imaginació i l’excel·lent música en directe de La Tresca i la Verdesca, el ‘Nuova Barberia Carloni’ dels clowns italians Teatro Necessario... A l’espera de conèixer el veredicte del públic al millor espectacle de La Mostra, pel boca-orella sembla que la programació ha satisfet força els 26.500 espectadors (17.500 al carrer i 9.000 a sala, segons l’organització) de la 25a edició.
Ara bé, garantint la inqüestionable excel·lència de què s’ha de dotar La Mostra, és precisament la varietat d’oferta el que l’enriqueix. A més, permet copsar la realitat del teatre familiar que, contràriament al que molts creuen, està en constant exploració creativa. Sense anar més lluny, la TTP, l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics que aglutina un bon nombre de companyies professionals, organitza regularment jornades de formació i reflexió per dignificar el sector. El teatre familiar es reivindica dia rere dia per aconseguir el mateix estatus de què frueix el teatre per adults. Per què es diferencia aquest sector? Que potser els infants i joves són espectadors de segona?
Queda molt per fer, és cert, però el camí ja ha començat. El teatre per a tots els públics gaudeix d’una Mostra que, si no existís, s’hauria d’inventar. Que és inquieta i s’obre internacionalment. Això sí, tot sigui dit, d’aquest tipus de teatre n’hi ha durant tot l’any, i públic i programadors estan més que convidats a anar-hi i incentivar-lo per fer possible que l’engranatge rutlli i es retroalimenti de manera natural.
Núria Cañamares
