De fit a fit: “Fixament, amb la vista fixa” defineix el diccionari de l’Institut dels Estudis Catalans. En l’ambient de la Catalunya teatral (i concretament a Tarragona), des de fa vuit anys fonèticament té un altre sentit, gràcies al treball de la gent de la Trono. Sota la direcció de Joan Negrié fan una invitació a a conèixer obres d'abast internacional. Us en donem algunes pistes en aquest article. Que els AproFITTi!
Si algun element ha quedat ben clar des de l’aparició del FITT és el seu cognom. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona, sura sobre un sobretítol que el vincula amb noves dramatúrgies. La gent de la Trono és inquieta i, de seguida, van reclamar l’atenció internacional que descriu el seu ADN. L’amistat amb grups com Banfield, a Buenos Aires (El loco y la camisa, El declive...), ha permès que hi hagi una connexió fluïda entre les dues ciutats. Aquest any no n’és una excepció amb Solo llamé para decirte que te amo, del mateix director d'Els gossos, per cert.
D’entre la pila de propostes cal celebrar el retorn d'El Pont Flotant, un grup que va espategar fort arran del seu Exercicis d’amor al Talladell, a Fira Tàrrega 2009, i que els espectadors més desperts (i afortunats) hauran pogut seguir la seva biografia, des de la canalla de l’esplai (Com a pedres, 2006), als joves que s’independitzen (Jo, de major, vull ser Fermí Jiménez, 2013): als pares responsables (El fill que vull tindre, 2016). Sempre capaços de vincular un humor molt fresc amb una sensibilitat especial, tornen a anar d’acampada, en colla. En el teatre hi ha el conflicte perquè n’emergeixin les identificacions i poder veure les dificultats de cada intèrpret, tingui la capacitat que tingui. Una peça que respira humanitat i també el petard inesperat. Si a Les 7 diferències (2018) combregaven joves de diferents procedències, a Acampada es dissolen els prejudicis de la diversitat.
El FITT repeteix les dates de principis de setembre (1-4 de setembre), com l’any passat, després de veure’s forçat per la pandèmia. Fins llavors, era l’avantsala del Festival Grec de Barcelona; ara ho és de la Fira Tàrrega. De fet, hi ha artistes que hi conviuen. Per exemple, Ada Vilaró (directrora artística de l’Escena Poblenou un altre festival amb ganes de donar oportunitats a les més joves i a la recerca escènica i per a tots els públics) presentarà enguany 360 grams a Tarragona. Per cert, com l’any passat, hi haurà nova storywalker. Si l’any passat l’argument era la Covid (Que se la mengin els coloms), ara remet a una Tarragona just acabada la Guerra Civil: Em dic Carola.
La gent de la Trono es amiga de les produccions de petit format on es juga amb la proximitat (Una altra nit), i puntualment amb produccions per a major aforament on es normalitzen les proves que han resultat exitoses en el laboratori escènic, com ara La marató de Nova York o Els tres aniversaris. De l''ambit de gran format, al FITT, es presenta una peça de les imprescindibles d’una rotunditat aclaparadora: Encara hi ha algú al bosc, que fa un documental carregat de sensibilitat (i també en format exposició i film) sobre les dones violades a la Guerra de Bòsnia i els fills que van néixer fruit d’aquest abús. Contrasta, i molt, amb la mirada valenta i decidida de Comando Señoras (Ritos de amor y guerra). Broma en broma, són un exèrcit alliberador que es desinhibeix.
