Fa una colla d’anys quan vaig veure The Dog Days are Over (2014) de Jan Martens a la sala MAC dins del festival Sâlmon vaig sortir intoxicada pels saltirons i el ritme de la peça. És una d’aquelles coreografies que se’t fiquen sota la pell i es filtren per tots els sentits i et desperten la teva empatia cinètica (aquella connexió neurològica que s’estableix quan veiem els altres moure’s). Va ser d’aquelles peces que em va frapar, d’aquelles que realment suposen un descobriment artístic que atresores. De fet, és amb aquesta obra per a 8 ballarins, que salten durant 70 minuts, amb la qual Jan Martens (1984) va irrompre amb força en el panorama internacional. Aquest ballarí i coreògraf flamenc és actualment un dels artistes més influents i reconeguts de la seva generació. Amb molta dedicació i passió ha desenvolupat una obra i unes propostes coreogràfiques molt difícils de classificar o etiquetar. Intrèpid i fins i tot radical, en les seves peces connecta el moviment i la composició coreogràfica amb la vida contemporània.
Aquesta setmana dins del marc del festival Dansa Metropolitana, el Mercat de les Flors presenta dues peces recents de Martens. El solo interpretat per ell mateix Elisabeth gets her way, sobre la clavecinista Elisabeth Chojnacka que farà els dies 16 i 17 de març a les 20 h, a la sala PB. I el cap de setmana, els dies 19 i 20 de març a la sala MAC, arriba un espectacle de gran format Any attempt will end in chrused bodies and shattered bones, una peça amb 17 ballarins d’entre 17 i 70 anys.
Jan Martens, intrèpid, honest i profund
En totes les seves creacions, Martens ha intentat mantenir la seva ment ben ocupada amb allò que observa al seu voltant, que poden ser llibres, pel·lícules o temes socials. El coreògraf flamenc, que es va formar com a ballarí a Fontys Dance Academy a Tilburg i es va graduar el 2006 en dansa al Artesis Royal Conservatoire d’Anvers, va començar a crear les seves pròpies peces el 2010. Des del seu primer solo I can ride a horse whilst juggling so marry me (2010), el ventall de la seva obra és molt ampli. Des de A Small Guide On How to Treat Your Lifetime Companion (2011), inspirada en una pel·lícula de François Ozon, o el duet Victor (2013) que tenia referències al cas Marc Dutroux, un cas d’abús infantil que va commocionar Bèlgica. Més endavant, Martens també ha tocat temes relacionats amb internet i com ens arriba la informació avui en dia en obres com The Common People (2016) o Rule of Three (2017). En general, una de les grans preocupacions de Martens és la transparència, li agrada mostrar com funcionen els elements de les seves peces o com està construïda la coreografia. Per aquest motiu, el seu treball es presenta d’una manera simple o minimalista, sense o poca escenografia, i deixa que el focus recaigui sobre els intèrprets. El resultat d’aquest modus operandi, però, varia, creant efectes més teatrals, d’altres més narratius i en altres ocasions més abstractes. A nivell de moviment, Martens no ha creat un llenguatge propi, sinó ha jugat amb diferents fòrmules i contextos per deixar que sorgeixin noves idees. En cada peça intenta repensar la relació entre el públic i els intèrprets.
A part del seu treball com a ballarí i creador, el 2014 Martens va crear la plataforma coreogràfica GRIP (Anvers i Rotterdam) juntament amb la gestora cultural Klaartje Oerlemans. A través d’aquesta organització, produeixen i donen suport al treball de Cherish Menzo i Steven Michel. Martens també és un artista associat de DE SINGEL a Anvers.
Seguint el traç d’una dona excepcional
Elisabeth gets her way vol retre homenatge a la clavecinista polonesa Elisabeth Chojnacka (1939 – 2017), una instrumentista que va ser en part responsable del ressorgiment de la música per clavicèmbal a mitjans del segle XX. Martens ha creat un retrat dansat en el que “toca” el seu cos com feia Chojnacka amb el clavicèmbal. La banda sonora, que consisteix en enregistraments de l’artista polonesa fets al llarg dels cinquanta anys de la seva carrera, inclou obres de Nyman, Ligeti o Montague. L'ambició del coreògraf és mantenir-se a prop de les partitures de vegades complexes mentre ell balla.
Als anys seixanta Chojnacka va contribuir en redescobrir un instrument antic a través d’obres contemporànies i peces centenàries. Gràcies al seu talent i perseverança, durant els anys setanta i vuitanta diversos compositors d’avantguarda, entre elles Ligeti, Xenakis o Ferrari van escriure noves obres per a clavicèmbal, que sovint van dedicar a la instrumentalista. El solo combina el moviment de Martens sobre les notes de Chojnacka amb fragments documentals i entrevistes a persones que la van conèixer en els quals es narra la vida de l’artista polonesa.
Contra la violència que ens governa
Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones és la primera peça en la qual Jan Martens es centra en el gran escenari. Es tracta d'una producció per a disset ballarins i ballarines, que es va estrenar al Festival d’Avinyó i que ara veurem al Mercat de les Flors. És doncs, una peça de gran format. Cal recordar com van minvar les peces d’aquest estil a partir del 2010, quan la crisis econòmica va forçar a les arts escèniques i sobretot a les generacions més joves d’artistes a confinar-se en duets i solos. Més de deu anys després, aquest tipus de peces corals tornen els escenaris firmades per coreògrafs i coreògrafes de la generació que va emergir a base de solos i duets, com és el cas del mateix Jan Martens.
En aquesta gran peça compta amb un elenc heterogeni, que agrupa diferents generacions (la més jove té 17 anys i el més gran, 70), en el que cadascú ve de formacions i trajectòries dansístiques molt variades. Sobre l’escenari des del primer intèrpret en aparèixer fins l’últim en trepitjar-lo busquen la seva pròpia veu. Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones tracta sobre reclamar l’espai, com passa amb les manifestacions en massa o les protestes. A partir de la diversitat d’edats i estils de moviments, Martens parteix d’allò més performàtic per compondre un gran espectacle de dansa. L’escenari gris traçat de línies ajuda a l’espectador a veure la composició coreogràfica amb més transparència.
Sota la paleta inquietant de melodies i harmonies del Concert per a Clavecí i Cordes Op 40 de Henryk Górecki, una partitura que a voltes recorda la Consagració de la Primavera de Stravinski, d’altres a la banda sonora de Psicosis, i en altres moments dona peu a melodies més amables. Enmig d’aquest concert tempestuós per a clavecí irromp la meravellosa peça escrita per Kae Tempest i Dan Carey ‘People’s Faces, ‘Triptych: Prayer/Protest/Peace de Maxwell Roach i un recital de ‘Spring’ d’Ali Smith. A través d’aquests textos, Martens injecta la seva peça, encara més, de missatge polític. Ara bé, el missatge que predomina és la famosa declaració del president xinès Xi Jinping del 2019: ‘Anyone attempting to split China in any part of the country will end in crushed bodies and shattered bones’ (Qualsevol que intenti dividir la Xina o qualsevol part del país acabarà amb el cos aixafat i els ossos esmicolats). Amb aquesta cita Martens ens recorda el llenguatge verbal violent que ens governa i que alimenta l’autocensura, la por. A Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones Martens construeix un espectacle hipercinètic en el que els disset intèrprets invoquen una voluntat col·lectiva a través de les seves individualitats.
