24 hores de la vida d'una dona

informació obra



Intèrprets:
Marc Parejo, Germán Torres, Anna Tamayo
Músics:
Josep Ferré, Sílvia Carbajal/ Marta Morán, Irene Celestino/ Álvaro Llorente
Direcció:
Ignacio García
Dramatúrgia:
Christine Khandjian
Composició musical:
Sergei Dreznin
Direcció Musical:
Josep Ferré
Adaptació:
Roser Batalla
Escenografia:
Arturo Martín Burgos
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Coreografia:
Helena Martín
Vestuari:
Ana Garay
Ajudant de direcció:
Amparo Pascual
So:
Nacho García, Albert Ballbé / Jordi Ballbé
Autoria:
Anna Tamayo
Sinopsi:

“El destí pot posar la teva vida en joc a una sola partida;  moure fitxa és l'única cosa que et queda per guanyar… o perdre”.
Després de l'èxit obtingut al Teatro de la Abadia de Madrid, on es va haver de prorrogar les representacions, Silvia Marsó i la seva companyia, estrenen a Catalunya, 24 hores de la vida d'una dona l'espectacle musical basat en la novel·la del prestigiós escriptor austríac Stefan Zweig. 
Aquesta adaptació teatral dirigida per Ignacio García conjuga la música original del rus Sergei Dreznin i la dramatúrgia dels autors francesos Christine Khandjian i Stéphane Ly- Cuong. 
Acompanyats en directe per una orquestra de cambra dirigida per Josep Ferré, els actors catalans, Silvia Marsó, Marc Parejo i German Torres, ens conduiran fins a la Costa Azul, el Casino de Montecarlo, la Riviera i l'antiga Viena… endinsant-nos en una historia emocionant, tòrrida, trepidant, amb uns personatges carregats de força, que es debaten entre el be i el mal, entre la moral i les més profundes passions… i viure aquest remolí emocional que amb prou feines dura vint-i-quatre hores, però que transforma als protagonistes per sempre.

Crítica: 24 hores de la vida d'una dona

13/11/2018

La mirada femenina de Stefan Zweig

per Andreu Sotorra

Després d'una llarga gira per escenaris espanyols, l'actriu Silvia Marsó —ella mateixa ha recordat que és filla del Poble Sec de Barcelona on ara ha fet temporada al nou Onyric Condal del Paral·lel— ha volgut adaptar també al català l'espectacle musical basat en el relat de l'austríac Stefan Zweig (Viena, Imperi Austrohongarès, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942) i ho ha fet amb una versió de l'actriu i adaptadora Roser Batalla que fa honor a la qualitat literària que caracteritza Stefan Zweig, un autor que el malaguanyat editor Jaume Vallcorba va difondre àmpliament entre els lectors catalans dins de Quaderns Crema. Precisament, el relat «24 hores en la vida d'una dona» va ser traduït per ell mateix el 1996 i publicat a la col·lecció Biblioteca Mínima.

Tothom sap que de la literatura narrativa al teatre hi ha un salt, a vegades mortal. Són dos registres diferents. I si l'adaptació teatral és en clau musical, aquest salt encara és doblement mortal. L'espectador, doncs, si és lector de l'obra en qüestió, farà bé de posar-se davant d'una història com si fos nova, explicada d'una altra manera, tot i que l'adaptació ambiental i escenogràfica no defuig l'aura austríaca ni l'època daurada de l'autor, abans que fos rebutjat i prohibit pel règim nazi.

La principal sorpresa de l'espectacle —almenys per als espectadors catalans— és la redescoberta de Silvia Marsó en directe com a actriu i com a cantant a la vegada. Una descoberta que acumula la llarga experiència seva en teatre, cinema i televisió —sempre fora d'aquí— i que en aquest retorn als orígens ho fa amb un rigor lingüístic que no es ressenteix gens, una veu càlida en totes les peces i una dicció clara i entenedora, cosa que no sempre es pot dir d'algunes noves veus escèniques formades aquí.

«24 hores de la vida d'una dona» és un cant a la llibertat i, en un moment històric de reivindicació global femenina, una mostra de l'avançament al seu temps, en aquest aspecte, de Stefan Zweig que no només aprofundeix psicològicament en l'interior del personatge femení protagonista sinó que li atorga una decisió valenta quan trenca amb el seu passat sentimental, marit i dues filles, i viu una esbojarrada aventura amb un aristòcrata més jove que ella, jugador empedreït de casino —ara en diríem ludòpata— que s'arruïna en una mala nit i del qual ella s'enamora amb passió fins a patir-ne totes les conseqüències.

Amb un narrador endimoniat que sembla dirigir tots els moviments de la parella protagonista, la part musical —perfecte formació i interpretació del trio de piano, violí i violoncel— domina la trama sobre un text reduït a les escenes imprescindibles i deixant que sigui la música i les cançons allò que desgrani prioritàriament la història de Stefan Zweig.

Potser, només com a observació, cal tenir en compte que l'obra es va crear pensant més aviat en un espai de cambra i que, en aquest cas, la notable immensitat del Teatre Condal li esgarrapa intimitat, una sensació imprescindible perquè els espectadors entrin més de ple en la lluita permanent del cor contra la raó que esgrimeix l'autor. (...)

Trivial