24 hores de la vida d'una dona

informació obra



Intèrprets:
Marc Parejo, Germán Torres, Anna Tamayo
Músics:
Josep Ferré, Sílvia Carbajal/ Marta Morán, Irene Celestino/ Álvaro Llorente
Direcció:
Ignacio García
Dramatúrgia:
Christine Khandjian
Composició musical:
Sergei Dreznin
Direcció Musical:
Josep Ferré
Adaptació:
Roser Batalla
Escenografia:
Arturo Martín Burgos
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Coreografia:
Helena Martín
Vestuari:
Ana Garay
Ajudant de direcció:
Amparo Pascual
So:
Nacho García, Albert Ballbé / Jordi Ballbé
Autoria:
Anna Tamayo
Sinopsi:

“El destí pot posar la teva vida en joc a una sola partida;  moure fitxa és l'única cosa que et queda per guanyar… o perdre”.
Després de l'èxit obtingut al Teatro de la Abadia de Madrid, on es va haver de prorrogar les representacions, Silvia Marsó i la seva companyia, estrenen a Catalunya, 24 hores de la vida d'una dona l'espectacle musical basat en la novel·la del prestigiós escriptor austríac Stefan Zweig. 
Aquesta adaptació teatral dirigida per Ignacio García conjuga la música original del rus Sergei Dreznin i la dramatúrgia dels autors francesos Christine Khandjian i Stéphane Ly- Cuong. 
Acompanyats en directe per una orquestra de cambra dirigida per Josep Ferré, els actors catalans, Silvia Marsó, Marc Parejo i German Torres, ens conduiran fins a la Costa Azul, el Casino de Montecarlo, la Riviera i l'antiga Viena… endinsant-nos en una historia emocionant, tòrrida, trepidant, amb uns personatges carregats de força, que es debaten entre el be i el mal, entre la moral i les més profundes passions… i viure aquest remolí emocional que amb prou feines dura vint-i-quatre hores, però que transforma als protagonistes per sempre.

Crítica: 24 hores de la vida d'una dona

08/11/2018

Una afectació dramàtica que esclafa la

per Jordi Bordes

Cal celebrar la valentia de Silvia Marsó i els seus companys de decidir traduir el seu èxit 24 horas de la vida de una mujer al català per a la seva temporada al Condal. Segurament, el més tendre de l’estrena va ser la seva confessió emocionada “jo sóc filla del Poble-sec...” Deixa ben clara la seva voluntat de conciliar-se amb el barri, i això sempre escalfa el cor dels espectadors. agraïts.

Però és una llàstima que la peça jugui amb una història que grinyola i, sobretot, amb una forma interpretativa afectada, que no ajuda a construir veritat amb la que el públic pugui empatitzar amb el drama romàntic. El joc teatral és prou potent, amb el trio de músics integrats a l'escena i unes cortines que, sense arribar a utilitzar-les per a generar ombres, esdevè una peça molt dúctil i visual. Que tant recorden els salons brillants del casino de Montecarlo com les cortines d'una habitació d'hotel. O els marges d'un paisatge.

La transformació de la novel·la (una vídua s'enamora perdudament d'un noi molt més jove que ella que acaba d'arruïnar-se al casino i patirà un dilema moral per la inconveniència de trencar el dol del seu marit, o no) a musical és arriscada. Perquè alterna dues línies musicals que podríem dir que són antagòniques: la melòdica que respon a l'enamorament i al drama de l'amor perdut i la cançó trencada, emulant les òperes rock de Jesucristo Superstar (Stage en va presentar una versió el 2011 a l'Apolo) o el parlar cantat de Cabaret, per exemple. Per poder assumir aquests dos rols, cal una seguretat imprescindible. Sobretot en el segon cas. Potser per la novetat de la llengua, però les interpretacions marquen un distanciament terrible que dificulta l'empatia. Marsó, de fet, repeteix, un paper quasi tant tràgic com aquella Yerma dirigida per Miguel Narros (Tívoli, 2014).

Aquest text de Zweig, en realitat, més que narrar una història d'amor impossible, tensa les costures de la moral catòlica occidental (amb la seva hipocresia fent hores extres) d'una forma similar a l'adaptació de Sándor Marai, L'última trobada. En aquella ocasió, la contenció i el silenci construïen un abisme molt més profund que les lamentacions i àmplies gesticulacions d'ara. Al Grec del 2017 es va poder veure una altra adaptació de les novel·les de Zweig: La impotència del cor (Beware of pity) a càrrec de la companyia Complicité. Una peça molt més freda, amb una temàtica amb un rerefons molt més històric pero mantenint la intimitat de les persones.

Trivial