Un penjador de plàstic, una colla d’inadaptats, la tragèdia de la incomunicació i una invasió alienígena: GORE. Així em va posseir Javier Daulte fa gairebé vint anys. L’autor i director va entrar a la meva vida per ensenyar-me que el teatre és un joc, la paraula escènica un artefacte sense límits i la interpretació molt més que un cos fent-se present. I d’aquí a Bésame mucho, la influència iniciàtica en dramaturgs com Jordi Casanovas, l’estrena fa quinze anys de 4D Òptic a la Sala Beckett i tot el que ens regalaria després al públic català.
La boja aventura d’uns científics que accidentalment descobreixen la quarta dimensió em va sorprendre per l’originalitat de la barreja de gèneres –ciència ficció, comèdia, culebrot i misteri amb intent d’assassinat – i per la posada en escena única, que permet assistir a la duplicitat de dues històries que transcorren simultàniament davant els nostres ulls gràcies a un ritme perfecte. Tot exagerat, tot postís, tot divertimento que enganxa des del primer moment gràcies als intèrprets.
Perquè aquell 4D Òptic també em va descobrir una colla d’actors i actrius de la meva generació que amb la direcció de l’argentí construïen una manera nova d’afrontar els seus personatges. Ara hi torno, apartant conscientment la nostàlgia, igual que ells també hi tornen, per desgràcia sense el talent de Quim Dalmau. L’excel·lència de la maduresa professional del grup va a favor del ritme i la dosificació del gest i de la paraula, aquí vertiginosos i juganers.
Tots tenen un moment d’especial lluïment que Daulte els va escriure. Tots el saben aprofitar, i van i venen amb comoditat del doble personatge que interpreten: Antònia Jaume, Núria Legarda, Sandra Monclús, Carme Poll i David Vert; s’ha incorporat correctament Albert Triola. Cal, però, ressaltar al camaleònic Jordi Rico en un dels seus millors treballs i la sempre magnífica Nora Navas.
Per als qui ja van veure 4D Òptic hi ha novetats, Daulte ha retallat i no hi ha entreacte, dues bones decisions. Per als qui desconeixen l’obra només els puc recomanar humilment que vagin ràpidament a comprar entrades: si són públic assidu gaudiran l’originalitat de la proposta; si només van un cop l’any al teatre, aquesta és la cita escènica.
