4D Òptic

informació obra



Traducció:
Toni Casares
Intèrprets:
Carme Poll, Nora Navas, Antònia Jaume, Sandra Monclús, Nuria Legarda, Jordi Rico, Albert Triola, David Vert, Laia Alsina, Lluís Villanueva
Escenografia:
Javier Daulte
Il·luminació:
Javier Daulte, Manu Martínez
So:
Javier Daulte, Damien Bazin
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Direcció:
Catalina Carrasco
Sinopsi:

Un grup de científics, dedicats a assajar protocols òptics d’alt refinament tecnològic, descobreix per accident una porta que duu a la quarta dimensió, una altra realitat en què una subtrama ens presenta una diva de la cançó que ha d’oferir un recital exclusiu en un castell al peu dels Alps i un grup de delinqüents contractats per una discogràfica per assassinar-la. Però què passaria si les dues realitats tinguessin un punt en comú?

Nora Navas, finalista a actriu de repartiment als Premis de la Crítica 2018.

Crítica: 4D Òptic

18/12/2018

Dona gust tornar al laboratori de les realitats paral·leles, quan dins t'espera el talent de Daulte

per Ramon Oliver

Tot va començar a l’interior de la comissaria de policia  instal·lada a un espai amagat del Teatre Principal , aquest Teatre Principal  ( ja de pas, no me’n puc estar de dir-ho) carregat de Història i d’històries que estem malbaratant com si el nostre patrimoni no ens importés gens ni mica. El cas és que va ser a la  comissaria de policia on tenia lloc l’acció de “Besame mucho” on els barcelonins vam tenir contacte per primer cop amb el teatre de Javier Daulte. I quin contacte! De propostes com aquella-  tant representativa del nou teatre que s’estava coent a l’Argentina del “corralito”- no n’havíem vist encara masses ( o potser directament , cap) per aquestes latituds. I si vau visitar aquella comissaria i feu memòria, recordareu també que dins seu  hi passaven coses que presentaven més d’un paral·lelisme amb les coses que passen al laboratori on es reuneixen els científics de “4D Òptic “, l’obra produïda per la Sala Beckett que Daulte va estrenar al Teatre Lliure fa més de 15 anys, no massa després de la presentació barcelonina d’aquell “Bésame mucho”, i que va escriure a casa nostra una mica com a conseqüència de l’impacte causat pel muntatge anterior.

Diu Daulte que “de alguna manera , todos habitamos dos mundos, todos somos dos” ( com a mínim, podríem afegir). I per reconèixer aquesta duplicitat que de vegades ens entossudim en negar , no cal ni reconèixer l’existència de realitats paral·leles : aquesta duplicitat la portem dins. A la comissaria de policia de “Bésame mucho” ens hi trobàvem , sense anar més lluny, un agent secretament enamorat d’una companya de feina que era capaç de posar en marxa tot un dispositiu d’investigació per tal de seguir-li les passes, amagant sota les aparences d’una tasca professional allò que no era altra cosa que un atac intens de gelosia. I tal i com diu el mateix Daulte parlant d’aquella obra, les coses que passaven després ( coses relacionades amb l’estranya desaparició de la companyia de feina investigada) no feien altre cosa que demostrar fins a quin punt, de vegades, la recerca de la veritat basada en l’acumulació de fets visibles  t’impedeix detectar les veritats i les amenaces  no tant visibles que acabaran determinant-ho tot.

Així doncs, aquells policies que es deixaven arrossegar per la força dels sentiments més o menys latents i la disfressaven d’actitud professional al servei de la llei, no estaven massa lluny d’aquests científics que encobreixen darrera les seves troballes científiques les seves inseguretats romàntiques, els seus desitjos eròtics, i fins i tot les seves pors davant el futur laboral que els espera si el laboratori pateix retallades. Amb la diferència que  mentre en aquell cas s’acabava escolant la presència sobtada d’éssers vinguts d’un altre planeta, al laboratori s’acaba escolant la presència sobtada i no menys torbadora d’éssers vinguts d’una altra realitat paral·lela. I ja sabeu com van aquestes coses: si et descuides, quant aquests móns paral·lels entren en contacte, fins i tot poden acabar propiciant la fi de tots els móns coneguts.

Parlant de realitats paral·leles: l’actual muntatge n’obra una altra de nova. Aquí teniu gairebé al complert el mateix repartiment que va estrenar llavors l’obra. Amb una lamentable excepció : Quim Dalmau ja no es troba entre nosaltres. I cal dir-ho, no solament per dedicar-li un justificat record, sinó també per deixar constància de l’element dramàtic que modifica la reproducció exacte d’aquella primera experiència: el del pas del temps. Amb més anys a les seves esquenes, els personatges a la força mostren ara d’alguna manera una major grau d’urgència , a l’hora d’exhibir  les seves febleses sentimentals i els seus racons més patètics . Quelcom que, per suposat, no altera l’irresistible efecte hilarant  cap el qual condueix l’obra Daulte un i altre cop . Però que sí accentua una mica el seu rerafons més inquietant. I això  ho assumeixen també a la perfecció tots i cadascun dels fantàstics intèrprets que s’han ficat en aquest laboratori, i als quals els hi toca tota l’estona jugar al vodevil quàntic passant com si res d’una dimensió a una altra, i mudant també com si res  la pell científica per la dels implicats en un cas de robatori matusser  amb possible homicidi de per mig. Una cosa es segura: Daulte i els seus meravellosos actors transiten amb el mateix talent es moguin a la dimensió que es moguin.