Tot va començar a
l’interior de la comissaria de policia
instal·lada a un espai amagat del Teatre Principal , aquest Teatre
Principal ( ja de pas, no me’n puc estar
de dir-ho) carregat de Història i d’històries que estem malbaratant com si el
nostre patrimoni no ens importés gens ni mica. El cas és que va ser a la comissaria de policia on tenia lloc l’acció
de “Besame mucho” on els barcelonins vam tenir contacte per primer cop amb el
teatre de Javier Daulte. I quin contacte! De propostes com aquella- tant representativa del nou teatre que
s’estava coent a l’Argentina del “corralito”- no n’havíem vist encara masses (
o potser directament , cap) per aquestes latituds. I si vau visitar aquella
comissaria i feu memòria, recordareu també que dins seu hi passaven coses que presentaven més d’un
paral·lelisme amb les coses que passen al laboratori on es reuneixen els
científics de “4D Òptic “, l’obra produïda per la Sala Beckett que Daulte va
estrenar al Teatre Lliure fa més de 15 anys, no massa després de la presentació
barcelonina d’aquell “Bésame mucho”, i que va escriure a casa nostra una mica com
a conseqüència de l’impacte causat pel muntatge anterior.
Diu Daulte que
“de alguna manera , todos habitamos dos mundos, todos somos dos” ( com a mínim,
podríem afegir). I per reconèixer aquesta duplicitat que de vegades ens
entossudim en negar , no cal ni reconèixer l’existència de realitats
paral·leles : aquesta duplicitat la portem dins. A la comissaria de policia de
“Bésame mucho” ens hi trobàvem , sense anar més lluny, un agent secretament
enamorat d’una companya de feina que era capaç de posar en marxa tot un
dispositiu d’investigació per tal de seguir-li les passes, amagant sota les
aparences d’una tasca professional allò que no era altra cosa que un atac intens
de gelosia. I tal i com diu el mateix Daulte parlant d’aquella obra, les coses
que passaven després ( coses relacionades amb l’estranya desaparició de la
companyia de feina investigada) no feien altre cosa que demostrar fins a quin
punt, de vegades, la recerca de la veritat basada en l’acumulació de fets
visibles t’impedeix detectar les
veritats i les amenaces no tant visibles
que acabaran determinant-ho tot.
Així doncs,
aquells policies que es deixaven arrossegar per la força dels sentiments més o
menys latents i la disfressaven d’actitud professional al servei de la llei, no
estaven massa lluny d’aquests científics que encobreixen darrera les seves
troballes científiques les seves inseguretats romàntiques, els seus desitjos
eròtics, i fins i tot les seves pors davant el futur laboral que els espera si
el laboratori pateix retallades. Amb la diferència que mentre en aquell cas s’acabava escolant la
presència sobtada d’éssers vinguts d’un altre planeta, al laboratori s’acaba
escolant la presència sobtada i no menys torbadora d’éssers vinguts d’una altra
realitat paral·lela. I ja sabeu com van aquestes coses: si et descuides, quant
aquests móns paral·lels entren en contacte, fins i tot poden acabar propiciant
la fi de tots els móns coneguts.
Parlant de realitats
paral·leles: l’actual muntatge n’obra una altra de nova. Aquí teniu gairebé al
complert el mateix repartiment que va estrenar llavors l’obra. Amb una
lamentable excepció : Quim Dalmau ja no es troba entre nosaltres. I cal dir-ho,
no solament per dedicar-li un justificat record, sinó també per deixar
constància de l’element dramàtic que modifica la reproducció exacte d’aquella
primera experiència: el del pas del temps. Amb més anys a les seves esquenes,
els personatges a la força mostren ara d’alguna manera una major grau d’urgència
, a l’hora d’exhibir les seves febleses
sentimentals i els seus racons més patètics . Quelcom que, per suposat, no
altera l’irresistible efecte hilarant
cap el qual condueix l’obra Daulte un i altre cop . Però que sí accentua
una mica el seu rerafons més inquietant. I això ho assumeixen també a la perfecció tots i
cadascun dels fantàstics intèrprets que s’han ficat en aquest laboratori, i als
quals els hi toca tota l’estona jugar al vodevil quàntic passant com si res d’una
dimensió a una altra, i mudant també com si res
la pell científica per la dels implicats en un cas de robatori
matusser amb possible homicidi de per
mig. Una cosa es segura: Daulte i els seus meravellosos actors transiten amb el
mateix talent es moguin a la dimensió que es moguin.
