He de confessar d'entrada que em feia una certa por retrobar una obra vista fa exactament quinze anys, el novembre del 2003, i amb els mateixos intèrprets d'aleshores... però una mica més crescudets —la companyia dedica un record al malaguanyat Quim Dalmau, que va morir el 2014, als 42 anys—. I també he de confessar que aquella versió —crec que, en el meu cas, a l'Espai Lliure, tot i que va néixer a la Sala Beckett— va ser un risc per part de l'autor, que es va avançar agosaradament al seu temps.
«4D òptic» especula amb un joc de doble vida, la real i la virtual, un fet molt de ciència-ficció pura fa quinze anys, però que actualment ha entrat a formar part de la fantasia quotidiana a través de la ficció romàntica —cal tornar a esmentar la sèrie «Si no t'hagués conegut», de Sergi Belbel, a TV3—; amb els canvis de personalitat a través dels múltiples videojocs; amb les aventures en clau d''«Scape room» —per cert, també en una recreació en cartellera al Teatre Goya—; o amb l'organització de congressos i fires com la «Barcelona Games World» on no només s'hi munta una «Scape room» sinó que també hi ha la possibilitat d'experimentar jocs de diferents àrees temàtiques de realitat virtual i augmentada.
Però, per contrarestar la meva confessió inicial, també he de dir que la por s'esfuma de seguida i que un es troba davant una obra renovada, fresca, àgil, entretinguda, divertida i intel·ligent dramàticament i amb una exigència actoral màxima per la duplicitat de personatges de tots els intèrprets i el canvi de registre —sense oblidar el vestuari— que es veuen obligats a fer en qüestió de segons.
L'autor Javier Daulte (Buenos Aires, Argentina, 1963) ha aconseguit que, amb la maduració del temps, l'obra hagi trobat el seu bon tast i, si fa quinze anys, algunes escenes com les de la teoria de laboratori sonaven més aviat confuses, ara han pres l'aire de comèdia convidant els espectadors a no fer gaire cas de les conclusions científiques i portant-los, de seguida que es corre el perill de perdre's, cap al discurs lúdic on prenen molta més força les relacions personals i els sentiments entre els diversos personatges.
També cal observar que la versió original arribava a més de dues hores i mitja. La retallada actual fins a dues hores justes no només és prudent sinó que s'adequa als hàbits convencionals dels espectacles actuals i reajusta el muntatge en espai i temps. Quinze anys després, vulguem o no, tot pot anar més de pressa perquè tothom sap més a l'avançada de què es parla i es poden evitar accions i discursos que alentirien el ritme.
¿Què hauria passat si Javier Daulte hagués decidit remuntar l'obra amb nous intèrprets? No ho sabem. El que sí sabem és que els vuit intèrprets han madurat professionalment i que aquesta evolució és positiva per al muntatge. Entre les més sonades, la trencadissa en els estats d'ànim dels personatges de Paulina / Angie, que interpreta Nora Navas. O el brutal canvi de registre d'Andy / Ojeda que interpreta Jordi Rico, excepcional, esclar, en el cas del germà disminuït psíquic, capaç de fer brotar el somriure malgrat la crua realitat que representa. I també el triple paper de Sandra Monclús, com a Mònica de d'Almessi / Gina / La Bàmbola, actriu capaç de fer créixer els monòlegs, d'arrossegar els espectadors com a cantant pop —atenció a la seva interpretació final de la peça «Harta de ti»— i de mantenir l'aire congelat com a figura de cera en el paper de la nina Bàmbola o de dibuixar una fesonomia de thriller en el fosc final.
Les actrius Nuria Legarda, Carme Poll i Antònia Jaume es mouen molt bé quan fan de membres de laboratori i també en els papers dels personatges vividors de la realitat virtual. A David Vert li toquen els papers de Róber / Sordo, amb una rematada final de paràlisi facial en clau de iogurt que no supera qualsevol ciència-ficció. I Albert Triola, la nova incorporació de la companyia, es baralla amb els personatges de Max / Senillosa, dues cares d'una mateixa moneda en mons diferents.
Estem parlant de personatges que fan de físics, matemàtics, doctors quan es troben en el món real als laboratoris Roosenvart amb el seu experiment i també de mafiosos quan formen part del grup de pispes que habiten en el món virtual al castell o casalot Urkel.
Deia aquí mateix fa 15 anys: «El gènere de la ciència-ficció té sempre un perill que, en el cas de l'obra «4D Òptic», se supera sense entrebancs: no arribar a fer creïble allò que s'explica. I precisament, l'estructura dramàtica del muntatge de Javier Daulte, tot i jugar amb la ciència-ficció de fons, va fent creïble i real la història que construeix amb el recurs del doble joc, el que a l'escena s'anomena “realitat alternativa”, que fa que els espectadors visquin dues històries, dos temps diferents, amb uns mateixos personatges amb dues vides distintes.
»La direcció de l'obra aconsegueix que els dos mons no s'estavellin l'un contra l'altre. El guió entrellaça amb artesania de trencaclosques cadascuna de les dues parts. La interpretació posa al límit cadascun dels personatges. El resultat immediat és el seguiment de la intriga i la resolució de l'enigma per part dels espectadors.
»Per descomptat, ni el gènere de ciència-ficció ni el gènere negre serien res sense aprofundir en les intríngulis de les relacions humanes i dels sentiments. I l'obra té també aquest ingredient com un dels essencials que fan interessant la trama. Un pols d'humor acaba arrodonint el conjunt. El que menys interessa és allò que els científics del laboratori investiguen sinó allò que es cou a l'altra vida —una altra mena de laboratori— i la manera com, des d'aquesta, es pot manipular l'altra fins a fer que canviïn els fets inevitables i més consumats.» (...)
