À louer

informació obra



Direcció:
Gabriela Carrizo, Franck Chartier , Isabel Ollé, Quim Cabanilles
Autor:
Franck Chartier , Peeping Tom
Intèrprets:
Jos Baker, Leo De Beul, Jos Baker, Eurudike De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, SeolJin Kim, Simon Versnel, Marie Gyselbrecht, Leo De Beul
Ajudant de direcció:
Diane Fourdrignier
Vestuari:
Diane Fourdrignier, Raphaëlle Latini
Il·luminació:
Ralf Nonn
So:
Juan Carlos Tolosa, Raphaëlle Latini, Eurudike De Beul, Yannick Willox, Eurudike de Beul
Escenografia:
Peeping Tom, Amber Vandenhoeck, Frederik Liekens
Producció:
Peeping Tom, Royal Flemish Theatre KVS
Sinopsi:

Els espectadors que van veure "32 rue Vandenbranden" al Grec 2012 o "Vader" (Pare) al Grec 2014 ja estan desitjant tornar-se a submergir en l'univers paral·lel fet de records, al·lucinacions i malsons que Peeping Tom sap recrear tan bé.

Ara la companyia porta a la ciutat un gran espectacle que encara no s'havia vist aquí, que permetrà als barcelonins recuperar la història d'una família burgesa en plena decadència els extravagants integrants de la qual es mouen en una mena de laberint, símbol d'un dèdal de pensaments del qual no poden escapar.

Tot plegat constitueix una metàfora de l'existència i del teatre, d'una escena que no pertany als artistes més que de manera momentània, un espai provisional i sempre en lloguer (À louer) que els actors i ballarins es veuen impel·lits a reinventar i transformar a cada instant. L'espai, definit per un astut trompe-l’oeil, torna a ser el motor d'una creació que, aquest cop, pren com a tema central el caràcter efímer de l'art i, per extensió, de la vida.

Espectacle finalista de dansa internacional. Premis de la Crítica 2015

Crítica: À louer

16/07/2015

Atmosferes delirants i inquietants

per Montse Otzet

Per la companyia Peeping  Tom, l’espai escènic té una importància vital pel simple fet que acull les vides dels protagonistes d’unes històries la majoria de les quals generen unes atmosferes tant delirants com inquietants.

Si a Le Salon, 32 Rue Vandenbranden i Vader, els tres muntatges que s’han vist a Barcelona, aquest fet era evident, a À lour, un cop més, l’escenografia pren un relleu notable a l’extrem que se situa al nivell de les grans interpretacions que fan els artistes de la companyia, sense oblidar que, en determinades escenes, obté un major valor.

En una gran habitació d’una casa burgesa, on la decrepitud és evident pels quatre cantons, una sèrie de personatges transiten en un ambient quasi teatral, així com cinematogràfic.

Mentre que la gran cortina vermella ens remet a David Lynch i l’ombra de Dalí planeja per una atmosfera surrealista, es succeeixen una sèrie d’escenes de les quals és difícil discernir el món real de l’oníric. Aquest entramat físic i mental dóna un extraordinari joc als creadors i intèrprets de l’obra, els quals han sabut compondre un enigmàtic puzle, fent que cada part tingui vida pròpia com que aquesta sigui una peça imprescindible de la globalitat.

La citada cortina vermella, una gran escalinata, un piano situat en un racó de l’habitació, llums de peu que semblen tenir vida pròpia, quadros que escupen éssers humans, una tassa de cafè que es marca un pas a dos amb un dels protagonistes, sofàs que sóncapaçosd'engolirpersones humanes i  lliscar per damunt d’un terra semblant a un taulerd'escacs, portes que s’obren i es tanquen a ritme frenètic, són elements que esdevenen extraordinaris partenaires dels protagonistes. Uns protagonistes que narren moments màgics i colpidors posant en evidència que l’ésser humà és capaç de convertir-se en víctima de les seves obsessions.

En aquesta fauna humana hi circulen, entre altres, personatges com: una cantant d’òpera que anteposa per damunt de tot i de tothom la seva carrera, incloent-hi el seu fill; un marit atent però rebuscat i sàdic a les exigències de la diva; una dona altiva , mig governanta, mig transvestit, que tracta de forma depreciativa al seu serven xines, alhora que l’incita a jocs sexuals; un fill que es deleix per les atencions no rebudes per part de la seva mare. Plegats construeixen un panorama canviant, que es transforma i que està en constant moviment.

Un moviment que es pot extrapolar al d’uns intèrprets fora de lloc: gestos i salts delirants, contorsions d’infart, caigudes i aixecaments que tallen la respiració. Així com la veu extraordinària de la soprano Eurudike De Beual, que fa una picada d’ullet al públic assistent fent referència de la seva rivalitat amb Montserrat Caballé.

Noms com Jos Baker, Leo De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Seoljin Kim i Simon Versnel formen el palmarès d’intèrprets i creadors, sense oblidar Gabriela Carrizo  i Franck Chartier com responsables del concepte i posada en escena, així com els figurants que participen en aquest muntatge que, de ben segur, no deixa ningú indiferent.