Els espectadors que van veure "32 rue Vandenbranden" al Grec 2012 o "Vader" (Pare) al Grec 2014 ja estan desitjant tornar-se a submergir en l'univers paral·lel fet de records, al·lucinacions i malsons que Peeping Tom sap recrear tan bé.
Ara la companyia porta a la ciutat un gran espectacle que encara no s'havia vist aquí, que permetrà als barcelonins recuperar la història d'una família burgesa en plena decadència els extravagants integrants de la qual es mouen en una mena de laberint, símbol d'un dèdal de pensaments del qual no poden escapar.
Tot plegat constitueix una metàfora de l'existència i del teatre, d'una escena que no pertany als artistes més que de manera momentània, un espai provisional i sempre en lloguer (À louer) que els actors i ballarins es veuen impel·lits a reinventar i transformar a cada instant. L'espai, definit per un astut trompe-l’oeil, torna a ser el motor d'una creació que, aquest cop, pren com a tema central el caràcter efímer de l'art i, per extensió, de la vida.
Espectacle finalista de dansa internacional. Premis de la Crítica 2015
Primer van proclamar la mort de Déu, després la de l'home i Peeping Tom anuncia la mort del teatre. D'ençà la caiguda de l' Ancien Régime, l'últim bastió de la propietat burgesa -l'escenari- quedarà buit per una desamortització final. Es lloga l'espai abans no s'ompli de rates i fantasmes. Occident ha arribat a la fi d'una era que s'estenia des de les grans revolucions de finals del segle XVIII. Els seus darrers inquilins són en una casa atrotinada familiar, que ha perdut diners i prestigi, ara en precari, i on obsessions, desitjos, pors i fantasies queden traduïts en impulsos creatius tumultuosos. El teatre que feia de mirall de les futileses d'una vida regalada, com abans el bufó de la cort gosava dir allò que ningú altre no podia, descobreix amb horror que cap artista ho farà millor que la pròpia realitat. El caràcter efímer de les arts de la (re)presentació ha quedat superat per la decadència dels seus antics propietaris. El Teatre és mort! Visca el Teatre!
Una mestressa, filla legítima d'una nissaga encarnada pel pare encara present anys després de la seva desaparició; un parell de servents; una cantant d'òpera gran sense feina i el seu marit, distret amb les voluptuositats d'un jove; i un bon grup d'inquilins/figurants que es passegen amunt i avall per l'edifici. Tot l'univers en una casa/teatre amb grans cortines vermelles envoltant l'escenari. “Aquesta no és la situació que jo buscava” reclama per telèfon la propietària. Ànimes perdudes, enjogassades entre elles, habitant uns cossos que canten, figuren, dansen i actuen al dictat de les conveniències i rituals socials: l'hora del te, els aplaudiments, la submissió i la cordialitat en el tracte. Les restes extenuades d'uns altres temps. I pel mig d'aquests personatges, la passió oculta, la mentida, la presumpció, el record i el vaivé d'experiències viscudes i imaginades amb què el teatre de la vida ha omplert l'espai delimitat que va de la platea a les escales del pis superior, metàfora d'un altre pla on la corporeïtat de la memòria ocupa el seu lloc.
Aquest és el món en descomposició que balla trencant la lògica de l'equilibri (Jos Baker, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung i Seoljin Kim); que canta provocant una fissura de tristor (Euridike De Beul); que actua generant una immensa melancolia per allò que podria haver estat i mai no va ser (Leo De Beul i Simon Versnel); envoltats de rates i fantasmes (magnífics figurants locals i que ens ha de servir per entendre que també aquí tenim brillants intèrprets capaços de dialogar amb monstres de l'escena com aquesta companyia). Un altre mestratge, un altre cop de genialitat, un espectacle indiscutible.
I un darrer avís: el temps en què vivíem és proper a la seva fi.