Primer
van proclamar la mort de Déu, després la de l'home i Peeping Tom
anuncia la mort del teatre. D'ençà la caiguda de l' Ancien
Régime, l'últim bastió de la propietat burgesa
-l'escenari- quedarà buit per una desamortització final. Es lloga
l'espai abans no s'ompli de rates i fantasmes. Occident ha arribat a
la fi d'una era que s'estenia des de les grans revolucions de finals
del segle XVIII. Els seus darrers inquilins són en una casa
atrotinada familiar, que ha perdut diners i prestigi, ara en precari,
i on obsessions, desitjos, pors i fantasies queden traduïts en
impulsos creatius tumultuosos. El teatre que feia de mirall de les
futileses d'una vida regalada, com abans el bufó de la cort gosava
dir allò que ningú altre no podia, descobreix amb horror que cap
artista ho farà millor que la pròpia realitat. El caràcter efímer
de les arts de la (re)presentació ha quedat superat per la
decadència dels seus antics propietaris. El Teatre és mort! Visca
el Teatre!
Una
mestressa, filla legítima d'una nissaga encarnada pel pare encara
present anys després de la seva desaparició; un parell de servents; una
cantant d'òpera gran sense feina i el seu marit, distret amb les
voluptuositats d'un jove; i un bon grup d'inquilins/figurants que es
passegen amunt i avall per l'edifici. Tot l'univers en una
casa/teatre amb grans cortines vermelles envoltant l'escenari.
“Aquesta no és la situació que jo buscava” reclama per telèfon
la propietària. Ànimes perdudes, enjogassades entre elles, habitant
uns cossos que canten, figuren, dansen i actuen al dictat de les
conveniències i rituals socials: l'hora del te, els aplaudiments, la
submissió i la cordialitat en el tracte. Les restes extenuades d'uns
altres temps. I pel mig d'aquests personatges, la passió oculta, la
mentida, la presumpció, el record i el vaivé d'experiències
viscudes i imaginades amb què el teatre de la vida ha omplert
l'espai delimitat que va de la platea a les escales del pis superior,
metàfora d'un altre pla on la corporeïtat de la memòria ocupa el
seu lloc.
Aquest
és el món en descomposició que balla trencant la lògica de
l'equilibri (Jos Baker, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung i Seoljin
Kim); que canta provocant una fissura de tristor (Euridike De Beul);
que actua generant una immensa melancolia per allò que podria haver
estat i mai no va ser (Leo De Beul i Simon Versnel); envoltats de
rates i fantasmes (magnífics figurants locals i que ens ha de servir
per entendre que també aquí tenim brillants intèrprets capaços de
dialogar amb monstres de l'escena com aquesta companyia). Un altre
mestratge, un altre cop de genialitat, un espectacle indiscutible.
I
un darrer avís: el temps en què vivíem és proper a la seva fi.
