El Gecko con botas és una companyia que indaga la relació entre el teatre d'ombres i el dels personatges fisics. Són manipuladors d'objectes sota la màscara del personatge (un clown, en aquest cas és el protagonista de la peça) que fan el salt dins de les ombres hi interactuen. Tot i que el fil de la trama sigui ben simple i fàcil de seguir (la canalla hi entra amb la facilitat dels que avien al protagonista que, darrere té un llop que l'amenaça, per exemple) la posada en escena integra un espai sonor construït al moment (des de la taula de Susanna; un interessant joc però que podria esplaiar-se molt més i connectar més la relació dels dos intèrprets davant del públic), l'acció de l'actor que mostra un pla diferent amb l'ús de la càmera zenital (quan tira l'aigua dins del gibrell per crear el mar) i la compenetració entre l'acció en viu i el salt a l'ombra (amb l'estriada de la xarxa final, per exemple). Sobta que davant d'aquesta complexitat escènica, que té un aire d'artesanal, fuig del que ressoni a perfecció tecnològica, el fil de la trama sigui tant prim i que el joc del clown sigui més en buscar el riure de la patacada i no en el seu entusiasme tot descobrint els animals del mar. Damian és un clown divertit, que atrapa la canalla i la diverteix, certament. Però, en realitat, desaprofita el deix d'ingènua sensibilitat que aporten altres clowns com Leandre (Fly me to the moon), Claire Ducreux (Refugiada poètica) i, en certs moments Pere Hosta (Pájaru), Pepa Plana (Paradís pintat) o Toti Toronell (Libèl·lula).
El treball de les ombres és el més meritori de la peça, i alhora el més poètic., Juga amb les dimensions apropant (o allunyant) les figures del focus que, a més van canviant de color per donar canvis d'ambient (al mar, dins de la balena...) La ingenuïtat de posar a la mascota a l'ham per poder pescar un peix es resol en què aquesta s'escapa i, quan pot, ajuda al personatge a sortir de la gola de la balena, en un exercici similar al de Pinotxo. I el més preuat del treball és quan s'expressen els personatges amb el mim i la música. sense necessitat de cap patacada, ni element grandiloqüent (i gratuït). La canalla, absort, reacciona, en donar la solució i en celebrar el final. Tambe és una jugada molt bonica cedir el protagonisme als espectadors per compartir l'acció final, tot fent net d'un mar que estava ple de brutícia. La connexió amb el públic demostra que són innecessàries les primeres escenes grotesques. Seria molt més suggerent i concordaria amb el que es viurà al fons marí que, per exemple, el clown visqués (si cal des de l'antiheroi patètic) les ganes de pescar i de salvar a la seva mascota que s'ha desenganxat de l'ham!
