A pie

informació obra



Direcció:
José Antonio Portillo
Composició musical:
Enric Monfort
Escenografia:
José Antonio Portillo
Autor:
José Antonio Portillo
Sinopsi:

Música, tecnologia, arts plàstiques i teatre: A pie és una instal·lació que vincula arts i ens vincula amb l’infant que portem dins. José Antonio Portillo i Enric Monfort ens porten una trobada emocional amb la nostra curiositat, les nostres experiències, el nostre caos interior i exterior que ens acompanya durant totes les etapes de la vida i que han representat en forma d’un gran cervell replet de calaixos. Calaixos que nosaltres mateixos ordenem i que, quan s’obren, són capaços de fer que passi qualsevol cosa.

Crítica: A pie

23/11/2021

Canviar de calaixera

per Jordi Bordes

Imaginem que hi ha dos tipus de calaixera. Les de fusta, amb voltes i gust provençal i les més pràctiques, de silestone, molt menys preciosistes, pràctiques. Les dues projecten universos diferents. Però, en el fons, els mobles acaben prestant la mateixa funció: endreçar una estança amuntegant, en un principi, en un sentit lògic diferents materials a cada calaix. Sigui de conglomerat o de pi vernissat lluent.

Juan Antonio Portillo treballa, habitualment, amb un teatre d’emocions. Des del xiuxiueig, els objectes elaborats un a un, narrant petits retalls de vida, i deixant palpar o escoltar la instal·lació. Va ser la fórmula per a Biblioteca de cuerdas y nudos i a la de Biblioteca de sons i sorolls. Ara, en canvi, fa un canvi arriscat. És honest voler provar una altra forma, tot i que se segueix movent en un cert to de nostàlgia, de textures que estiren el record i que prova d’emmirallar-se. A A pie, l’espectador es posa frontalment a una mena de quadre que es desplega amb una tecnologia que podria recordar als pistons i sonoritats de CaboSanRoque (Dimonis). El cervell es va desplegant a mesura que avança l’edat d’una persona. Portillo vol ensenyar les dificultats d’educar dels pares d’avui. Hi ha un moment que els calaixos ja no són inaccesibles per a la canalla i que, només si són responsables, hi podrà haver concordia en la unitat familiar.

El projecte, tal i com preveu la companyia és que els espectadors puguin vuere tant el moviment en el quadre com el joc que es produeix al darrere. Sovint, mirar des de les cametes és tant o més interessant que des de la platea. Hi ha exemples com Archivo en què es troben formes per veure una acció repetida en tres formats diferents. A pie, per cert, cobra més interès si es deté a mirar el procés de creació de la il·lustració que mostra el quadre ampliat així com la cartelleria i poder revisar quines són les cites que es diuen durant el muntatge i qui els diu.

La vida té una part de cicle que el quadre procura exposar. Juga amb les sis edats (gestació, naixement, infància, adolescència, vida adulta i retorn) que tothom està adreçat a viure. Des d’aquests calaixos surten les veus de cada edat. I en els altres s’alternen els que descriuen les etapes de la vida. Les campanes dringuen diferents, la inquietud dels infants, la seducció per les campanes (en què es pot intuir la màgia del primer amor i el seu desengany adolescent). Són noves formes de narrar una intimitat que cadascú percep, depenent del que veu (no sempre els calaixos son visibles) i des de les pròpies vulnerabilitats.

Un treball tecnològic complex que supera la fredor inicial amb les veus, els sons i els records que s’obren en els calaixos dels oients, del receptor, de l’espectador. La veu que ressona dins el converteix en un ésser que reacciona, que és actiu davant d’aquesta instal·lació. Aquest davant d’una calaixera, provençal o utilitària, ordena els mitjons sempre al mateix compartiment. I la roba de punt la plega en la que tingui més alçada perquè pengi sense arrugar-se.