a X amor o Mujeres áureas

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Pilar Martínez, Mònica Lucchetti, Laura López, Alice Bariselli, Laia Duran
Dramatúrgia:
Jonay Roda
Composició musical:
Jaco Abel
Vestuari:
Lurdes Bergadà
Il·luminació:
Noel Jiménez
So:
Noel Jiménez
Producció:
Giulia Poltronieri, Teatre de Ponent, FiraTàrrega, Festival de Teatro Clásico de Almagro
Companyia:
MVMPRODUCCIONS
Sinopsi:

Espectacle de carrer que fa un reconeixement als referents dramàtics oblidats de la literatura del Siglo de Oro i que té l'objectiu de posar la dona en el centre de l'escena. En el nus del conflicte, els escriptors auris i un comando d'escriptores de l'època liderades per María de Zayas, protagonitzen una batalla dialèctica centrada en el paper de la dona en aquest període. Un contrapunt contemporani i enginyós a la tradicional mirada androcèntrica de la història de la literatura. Una coproducció de FiraTàrrega i el Festival de Almagro, dirigida per Txell Roda.

Crítica: a X amor o Mujeres áureas

09/09/2017

Reivindicació que dispara fora de diana

per Jordi Bordes

No n’hi ha prou amb una bona idea; cal trobar també la forma de desenvolupar-la dalt de l’escena. És bo reclamar l’atenció pels versos de les autores del Segle d’Or que han quedat, majoritàriament, en l’oblit. O que van haver de limitar més que els homes la seva capacitat de fabular i de rimar, per no ofendre l’Església, principalment. Q-Ars es va atrevir fa na colla d’anys amb el director Rafel Duran fer un viatge per la literatura femenina més picant de fa prop de tres segles. I, recentment, una producción del DespertaLAB, a l’Atrium, Sor Juana Inés, provava d’imaginar perquè es va permetre que la literaria d’aquesta monja mexicana va traspasar la intimitat, i què es deuria quedar al calaix, inèdit, prohibit.

Els quatre actors d’aquesta producció es troben en l’església de les Trintàries descalces. Per una banda, Lope de Vega disfressat de monja vol acabar amb la fama de Cervantes, on jeu enterrat. Per una altra una comitiva de tres dones escriptores pretenen que les monges es rebel·lin i trenquin la clasura i les arbitrarietats del patriarcat. L’enfrontament, en realitat es produirà en comprovar com Lope coneix per sobre alguna de les obres de les escriptores rebels i al mil·límetre l’obra dels seus col·legues mascles. La pega és que, si per a Lope, tots els textos dels seus coetanis són identificables per a bona part de l’audiència és tant desconeguda l’una com l’altra. Falla el tret, doncs, d’arrencada.  Tampoc és massa convincent el treball interpretatiu molt versat a declamar i poc a expressar una Veritat que traspassi aquest anacronisme insalvable (entre els personatges de l’escena i l’audiència). Sí que pot donar joc l’espai, en forma de base d’església en creu romana. Però la proximitat que es busca amb la disposició del públic es perd amb la posada en escena, per instants, preciosa, amb cant i una guitarra que refila i acompaña, amanyagant l’acció.

La plaça dels Àlbers va ser un espai en què Obskené va presentar fa vàries edicions aquell Fuenteovejuna en què es creuava l’argument clàssic amb una posada en escena que incorporava elements d’avui, que casaven màgicament. L’espai i la idea (recuperar vers clàssic), en principi, és el mateix; el resultat declina per una dramatúrgia desenfocada, lamentablement.