Una parella de classe mitjana baixa amb pretensions, en Sidney Hopcroft, un comerciant a punt d’entrar en el negoci de la construcció i la seva submisa esposa Jane, una dona obsessionada amb la neteja.
En Geoffrey i l’Eva Jackson, matrimoni en crisi de classe mitjana alta. Ell, arquitecte i marit infidel; ella, aficionada a tot tipus d’ansiolítics i antidepressius.
I en tercer lloc, l’alta societat, representada peren Ronald Brewster-Wright, un banquer una mica despistat i la seva dona Marion, tota una dama aficionada a la ginebra. Tres nits de Nadal, tres cuines, tres matrimonis.
Un món on es descriu l’enfrontament de classes a partir de l’ascens de l’ambiciós Hopcroft i la caiguda dels seus dos amics amb un humor cruel i mordaç.
Si als Estats Units tenen a Neil Simon, a Anglaterra tenen a Alan Ayckbourn. Comediògrafs capaços de retratar les parts fosques de la societat a través de diàlegs plens d’enginy, d’aquells d’acudit a cada rèplica. Tanmateix, Ayckbourn sempre va més enllà en la forma. És gairebé una obsessió per a ell i un nou repte a cada text. A Small Family Bussines la crítica al tatcherisme es feia a través d’un vodevil dins d’una casa de tres pisos, a Confussions només sentiem les converses de les taules d’un restaurant a mesura que el cambrer s’hi acostava, per no parlar del gran repte de Casa i Jardí: dues obres que comparteixen repartiment i s’executen de manera simultània a dues sales diferents.
A Absurds i Singulars el joc dramatúrgic està en l’off. En el fora escena. Tots sabem que en un sopar de Nadal el més interessant mai té lloc a la taula, sinó a la cuina, durant les breus trobades de qui entra a buscar un obridor i qui en surt amb un got d’aigua. Ayckbourn planteja un “pas en el temps” de tres matrimonis a través de tres Nadals. Cada Nadal a casa (o a la cuina) d’una de les parelles. No es centrin en l’argument que aquesta és una obra de personatges i de classes socials. De com el sistema del “avui per tu, demà per mi” fa escalar la mediocritat a les altes esferes, allà on els antics mediocres han de fer lloc als qui tot just hi arriben.
Joan Peris, director de l’espectacle, ens planteja una comèdia que tira cap a la part més lúdico-festiva del text que no pas al pòsit agre que s’hi respira en aquestes relacions matrimonials. I ja està bé que així sigui, Ayckbourn hi estaria d’acord. Però malgrat l’eficàcia del ritme i el correcte plantejament de l’espai escènic, sembla com si al públic li costés connectar amb aquests personatges que continuen semblant-nos massa britànics malgrat que la versió n’ha esborrat qualsevol referència.
Fora d’aquell èxit de fa uns 20 anys, De què parlàvem?, les comèdies d’Ayckbourn mai han tingut una rebuda espectacular a Barcelona. Potser per això els productors se’n van cansar i malgrat ser un dels autors més representats al West End, a casa nostra és pràcticament (i malauradament) un desconegut.