Absurds i singulars

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Eduard Farelo, Maria Lanau, Lluïsa Mallol, Marta Millà, Pere Ponce, Toni Sevilla
Traducció:
Lluïsa Mallol
Adaptació:
Lluïsa Mallol, Carlota Subirós
Escenografia:
Hermínia Carulla
Il·luminació:
Albert Faura (aai)
Vestuari:
Antonio Belart
Caracterització:
Eva Fernández
Ajudantia de direcció:
Anna Ulibarri
Producció:
Bitò Produccions, Focus (coproducció)
Autoria:
Àngel Guimerà
Sinopsi:

Una parella de classe mitjana baixa amb pretensions, en Sidney Hopcroft, un comerciant a punt d’entrar en el negoci de la construcció i la seva submisa esposa Jane, una dona obsessionada amb la neteja.

En Geoffrey i l’Eva Jackson, matrimoni en crisi de classe mitjana alta. Ell, arquitecte i marit infidel; ella, aficionada a tot tipus d’ansiolítics i antidepressius.

I en tercer lloc, l’alta societat, representada peren Ronald Brewster-Wright, un banquer una mica despistat i la seva dona Marion, tota una dama aficionada a la ginebra. Tres nits de Nadal, tres cuines, tres matrimonis.
Un món on es descriu l’enfrontament de classes a partir de l’ascens de l’ambiciós Hopcroft i la caiguda dels seus dos amics amb un humor cruel i mordaç.

Crítica: Absurds i singulars

11/12/2015

Diverteix quan no s'exagera, ensopeix en l'excés

per Jordi Bordes

Té molt de mèrit el que intenta el repartiment d'aquests "Absurds i singulars" però sap greu el resultat final (si més no, en la funció prèvia del passat dimarts, dos dies abans d'estrena). Evidentment, no és una obra de gaires pretensions: vol ser un retrat càustic d'unes parelles i d'unes relacions entre uns homes que es mouen pels interessos de prosperar o de gestionar el seu estatus social (més o menys real). La idea de situar-ho en l'any que va ser escrit dóna un toc molt còmic, certament. Però, potser per no confiar prou en la tensió que ja té el text, s'arrepengen en els tòpics i caricaturitzen en excès, en l'arrencada. La salvació ve en el segon acte en ell que hi ha un punt prou divertit i alhora on es respira millor aquesta causticitat. El personatge que més destaca és el que no creua una sola paraula i no és capaç de realitzar el seu objectiu... ben tràgic, d'altra banda. El tercer acte, que hauria de ser on rebrinqués tot en mil bocins, sense tornar als tòpics i l'excés d'arrencada, es remata amb un joc molt cínic i estúpid, que ridiculitza els prohoms i que demostra com la humanitat tendeix a la banalització per culpa dels nous rics, curts de moral. L'autor, això sí, dóna un bri d'esperança permeten que la dona més liberal hagi superat el seu estat de crisi constant i comeni a marcar perfil professional, al costtat del seu arquitecte estirat (i vulgar, a la vegada).

És una peça molt oportuna pels Nadals i, molt probablement, amb la resposta del públic (que no riu dels excessos i sí aplaudeix els girs intel·ligents d'aquesta comèdia un punt envellida) sabran posar el termòmetre als excessos i donar fluctuació al comportament dles seus personatges. No funciona prou quan es mouen com uns George i Mildred Roper o com els protagonistes dissortats dels "N'hi ha que neixen estrellats" , si no quan l'humor àcid agafa aires del "Yes, minister". I tot passa en una cuina (o tres) on la veritat es cou a foc lent i esclata com quan s'obra una olla exprès a destemps.