Corria l’any
1990, i fins llavors l’esplèndida companyia Rosas creada per Anne Teresa de
Keersmaeker havia mogut la seva dansa amb arrels majoritàriament minimalistes
per territoris exclusivament femenins. I llavors, va arribar la doble
revolució. D’una banda, convidant tres ballarins nois a compartir escenari i crear una mena de diàleg - un peculiar diàleg que en qualsevol cas mai
es salta del tot les distàncies - amb
les cinc ballarines noies que integren
alhora el repartiment. I d’altra banda,
fent que dos músics ( un violinista i un pianista) s’integressin també
ells a aquest mateix escenari, construint
amb els dansaires una complicitat i un joc de gestos i mirades que va més enllà
del simple fet d’estar tocant en directe al costat d’un ballarins. El violí,
comptant amb les sonates d’Eugène Ysaÿe. El pianista, deixant que les tecles
llisquin pels estudis de Ligeti creats per a aquest instrument. Tots dos,
anticipant-se així gràcies al talent de Keersmaeker a quelcom que en aquestes
tres darreres dècades hem vist sovint a molts altres espectacles de dansa
contemporània. Però cal no oblidar on es troben els orígens. I si els voleu
recuperar en el seu estadi inicial, podeu fer-ho també gràcies a la pel·lícula
co-dirigida per la mateixa coreògrafa l’any 1994 que enregistra aquell
espectacle , ara gloriosament recuperat per la seva creadora després d’haver
passat 20 anys sense ser escenificat.
I el que veiem
tres dècades després d’haver sigut inventat, continua sent tan hipnòticament
fascinant com els hi devia semblar als espectadors de llavors: una prova de foc
que Kaeersmaeker passa sempre amb matrícula d’honor, com han demostrat alhora
les recents reposicions de “Rosas danst Rosas” o “A Love Supreme” que han
passat també pel Mercat. Per cert que aquelles cadires que van contribuir a fer
de “Rosas danst Roses” un dels més emblemàtics cims de la dansa contemporània,
són també presents aquí d’alguna manera en
nombrosos moments d’aquesta proposta , fent-li companyia dins l’espai escènic al piano i al violí. I apareixent o
desapareixent d’un gran entarimat de fusta damunt del qual el prodigiós disseny d’il·luminació de Jean Luc Ducourt crea àmbits i atmosferes que
resumeixen molt bé aquella trobada entre la contenció i l’esclat de la que es
nodreix alhora la coreografia. Las pauses, els moments de silenci que permeten
a l’intèrpret ajustar-se el vestit o calçar-se les sabates ( de vegades , de taló alt ) abans d’iniciar un moviment, les seqüències en els quals s’encadenen aquests caigudes a terra amb quelcom de
desmai que constitueixen un dels trets característics de l’estil Rosas, les no
menys característiques revifades que segueixen a la caiguda, les corredisses (
aquests corredisses que , com les de la Pina , formen part inseparable de l’ADN
de la dansa contemporània ) , els esclats d’una energia que no t’hi cap al
cos als qual succeeix de vegades el
llanguiment de l’abstracció... tot allò que defineix a Keersmaeker hi té lloc
en aquest espai que, com la mateixa dansa, presenta sempre un perfecte balanç
entre la disposició matemàtica de cossos i objectes, i aquest punt de passió
arrauxada no exempta d’humor que sembla desafiar la geometria pautada. Per
cert, tornant al que us deia al principi. Aquí, els nois s’han empoderat un
mica d’un terreny que abans d’aquest espectacle, era zona reserva per a les
noies. Però Kaeersmaeker els hi cedeix aquest terreny sense permetre que
oblidin mai on són. De fet, en un dels moments més plens d’humor de la proposta
, un ballarí intenta captar la mirada de les noies amb uns sinuosos moviments
de maluc amb quelcom de molt estereotipadament femení. Però no hi ha manera:
una darrera l’altra, les noies el van deixant sol, mentre ell s’esforça cada
cop més per enriquir la repetició amb lúdiques variacions suposadament
seductores. És ell qui en aquest cas, necessita de la mirada aprovatòria per
sentir-se una mica segur. I elles, no estan disposades a posar-li les coses
fàcils. Però una cosa és segura: tant ells com elles, ballen prodigiosament,
dins d’aquest prodigiós espectacle!
