Achterland

informació obra



Intèrprets:
Laura Bachman, Anika Edström Kawaji, Frank Gizycki , Robin Haghi, Yuika Hashimoto, Laura Maria Poletti, Soa Ratsifandrihana, Luka Švajd
Composició musical:
György Ligeti, Eugène Ysaÿe
Músics:
Joonas Ahonen, Juan María Braceras
Escenografia:
Herman Sorgeloos
Il·luminació:
Jean Luc Ducourt
Vestuari:
Ann Weckx
So:
Alexandre Fostier
Autor:
Jordi Girabal, Atilà Puig
Sinopsi:

«Amb Achterland volia tornar a un llenguatge de dansa pura, un llenguatge que es relacionés amb la música virtuosa de Ligeti i Ysaÿe. La presència dels músics a l’escenari permet una relació encara més estreta entre la música i la coreografia.» Anne Teresa De Keersmaeker

Rosas presenta Achterland, coreografia cabdal en l’obra d’Anne Teresa De Keersmaeker creada l’any 1990 i interpretada per darrera vegada l’any 1998. Amb aquesta peça la coreògrafa, per primer cop, dona als músics una posició central i activa a l’escenari, i la inusual combinació de les composicions de György Ligeti i Eugène Ysaÿe va inspirar De Keersmaeker i els seus ballarins en la creació d’una obra amb un equilibri delicat entre el virtuosisme enèrgic i la desacceleració.  També per primer cop la coreògrafa incorpora homes a una companyia fins a les hores formada només per dones.

Rosas és la companyia que Anne Teresa De Keersmaeker va fundar el 1983 i des del seu debut el 1982 la coreògrafa i ballarina s’ha involucrat en una rigorosa exploració i articulació del moviment. La relació entre moviment i música és essencial per al concepte de dansa de la coreògrafa. Així, Rosas ha estès l’art de la dansa com un acte d’escriure moviments en el temps i l’espai, i al llarg dels anys ha explorat la coreografia en relació amb altres forces compositives, com ara la música, la geometria, les arts visuals o el llenguatge.

Crítica: Achterland

28/03/2019

Deixem que els nois també s'empoderin una mica de la nostra dansa?

per Ramon Oliver

Corria l’any 1990, i fins llavors l’esplèndida companyia Rosas creada per Anne Teresa de Keersmaeker havia mogut la seva dansa amb arrels majoritàriament minimalistes per territoris exclusivament femenins. I llavors, va arribar la doble revolució. D’una banda, convidant tres ballarins nois  a compartir escenari i crear una mena de  diàleg  - un peculiar diàleg que en qualsevol cas mai es salta del tot les distàncies -  amb les cinc ballarines  noies que integren alhora  el repartiment. I d’altra banda, fent que dos músics ( un violinista i un pianista) s’integressin també ells  a aquest mateix escenari, construint amb els dansaires una complicitat i un joc de gestos i mirades que va més enllà del simple fet d’estar tocant en directe al costat d’un ballarins. El violí, comptant amb les sonates d’Eugène Ysaÿe. El pianista, deixant que les tecles llisquin pels estudis de Ligeti creats per a aquest instrument. Tots dos, anticipant-se així gràcies al talent de Keersmaeker a quelcom que en aquestes tres darreres dècades hem vist sovint a molts altres espectacles de dansa contemporània. Però cal no oblidar on es troben els orígens. I si els voleu recuperar en el seu estadi inicial, podeu fer-ho també gràcies a la pel·lícula co-dirigida per la mateixa coreògrafa l’any 1994 que enregistra aquell espectacle , ara gloriosament recuperat per la seva creadora després d’haver passat 20 anys sense ser escenificat.

I el que veiem tres dècades després d’haver sigut inventat, continua sent tan hipnòticament fascinant com els hi devia semblar als espectadors de llavors: una prova de foc que Kaeersmaeker passa sempre amb matrícula d’honor, com han demostrat alhora les recents reposicions de “Rosas danst Rosas” o “A Love Supreme” que han passat també pel Mercat. Per cert que aquelles cadires que van contribuir a fer de “Rosas danst Roses” un dels més emblemàtics cims de la dansa contemporània, són també  presents aquí d’alguna manera en nombrosos moments d’aquesta proposta ,  fent-li companyia dins  l’espai escènic  al piano i al violí. I apareixent o desapareixent d’un gran entarimat de fusta damunt del qual el  prodigiós disseny d’il·luminació de  Jean Luc Ducourt crea àmbits i atmosferes que resumeixen molt bé aquella trobada entre la contenció i l’esclat de la que es nodreix alhora la coreografia. Las pauses, els moments de silenci que permeten a l’intèrpret ajustar-se el vestit o calçar-se les sabates ( de vegades ,  de taló alt ) abans d’iniciar un moviment, les seqüències  en els quals s’encadenen aquests caigudes a terra amb quelcom de desmai que constitueixen un dels trets característics de l’estil Rosas, les no menys característiques revifades que segueixen a la caiguda, les corredisses ( aquests corredisses que , com les de la Pina , formen part inseparable de l’ADN de la dansa contemporània ) , els esclats d’una energia que no t’hi cap al cos  als qual succeeix de vegades el llanguiment de l’abstracció... tot allò que defineix a Keersmaeker hi té lloc en aquest espai que, com la mateixa dansa, presenta sempre un perfecte balanç entre la disposició matemàtica de cossos i objectes, i aquest punt de passió arrauxada no exempta d’humor que sembla desafiar la geometria pautada. Per cert, tornant al que us deia al principi. Aquí, els nois s’han empoderat un mica d’un terreny que abans d’aquest espectacle, era zona reserva per a les noies. Però Kaeersmaeker els hi cedeix aquest terreny sense permetre que oblidin mai on són. De fet, en un dels moments més plens d’humor de la proposta , un ballarí intenta captar la mirada de les noies amb uns sinuosos moviments de maluc amb quelcom de molt estereotipadament femení. Però no hi ha manera: una darrera  l’altra, les noies el van deixant sol, mentre ell s’esforça cada cop més per enriquir la repetició amb lúdiques variacions suposadament seductores. És ell qui en aquest cas, necessita de la mirada aprovatòria per sentir-se una mica segur. I elles, no estan disposades a posar-li les coses fàcils. Però una cosa és segura: tant ells com elles, ballen prodigiosament, dins d’aquest prodigiós espectacle!